El vol de la merla negra

El vernís carmí acaricia els seus llavis tendres. D’esquerra a dreta, s’ajunten el superior amb l’inferior. Ara són del mateix color que la sang, que el vestit que porta i que les maduixes que hi ha a la taula. Cèsar l’observa i nota com contrasta notablement amb la seua pell de porcellana blanca i delicada. Aquell pintallavis sembla estar en el lloc equivocat, en el moment equivocat. Com les espines a les roses, les turmentes durant els mesos d’estiu o un pastís fet amb la llima més amarga. Però encara així Cèsar sap que aquell pintallavis li queda perfecte. Sap que té el color perfecte i que està als llavis perfectes. Per això li agraden les coses que pareixen estar col·locades malament, deixades caure a l’atzar o aparegudes per alguna mena d’errata. Per això creu que una rosa no seria res sense les seues espines, ni un calorós estiu sense un parell de turmentes. Per això el seu postres favorit és el pastís de llima que mescla l’amarg i el dolç. I per això li agrada ella. Tota ella. Perquè és com una joia perduda en una basa de fang.

            -Mai no m’havia posat un vestit –comenta Julie mentre es mira a l’espill- creus que és necessari?

            -Clar que sí dona, és molt bonic –respon Cèsar- a més, avui és el teu aniversari pots permetre’t un canvi, no creus?

            -Està bé –conclou finalment- només espere que no em veja mon pare.

            - Jo també ho espere –diu donant-li a Julie la corda que té a la mà- estàs segura del que anem a fer?

-Collons Cèsar, no penses tant!- exclama llançant la corda- pensar et fa dubtar.

-Eixir de festa no és tan divertit –assegura intentant convèncer-la- perquè no ens quedem i vegem una pel·lícula de por? Saw VI encara no l’hem vista.

-Però què dius? Si et tapes els ulls en totes! -va dir abans d’enfilar-se finestró avall.

Cèsar recorda perfectament l’última nit que s’escaparen. Recorda com quasi li peguen una pallissa. El cor semblava eixir del seu pit i l’adrenalina pujava accelerada. Era la primera vegada que fugien. La primera vegada que es llançaven finestró avall per una corda grossa. D’allò fa més d’un mes i encara així, a Cèsar, encara li fa mal el cul del bac que donà baixant per la corda.

            -Cèsar, collons! –digué Julie donant-li la mà entre rialles- què tens que aplegar viu a ta casa!

Després d’empolsegar-se els vaquers començaren a córrer. Julie portava els tacons a la mà i vestia una falda blava, del color del cel, amb una brusa blanca. Cèsar anava uns passos més enrere. Mai ha sigut un bon corredor. No portaven més de deu minuts corrents quan havien deixat els dacsars enrere i ja estaven a la ciutat. De sobte Julie es va parar davall un local amb un cartell en el que es podia llegir amb lletres grans i amb llums de neó verdes: “Visca la vida!”. Entraren. Allò estava ple de gent. 

-Ara torne –va dir Julie- no et claves en embolics, ara que no puc vigilar-te.

                        Li va llançar un mig somriure, molt típic en ella i va desaparèixer entre la multitud. Cèsar recorda com es va quedar mirant-la mentre anava cap a la pista de ball. Semblava que el temps s’havia parat. Allà estava ell, mirant-la, bocabadat.

                        -Deixa passar imbècil! –cridà algú a la seua oïda.

                        -És que no veus que estàs bloquejant el pas? –digué un altre.

                        Cèsar es va girar. Dos xicots alts, un amb el pèl negre i l’altre ros, el rodejaven. Quan un d’ells va alçar el braç per donar-li una bufetada va observar el tatuatge que portava. Es tractava d’una mena de símbol, una espècie de lletres. El xicot ros també el portava però a Cèsar no li va donar temps a veure-ho bé perquè es va acatxar per evitar aquella bufetada.

                        -Deixeu-lo estar! –cridà una altra veu- Mireu-vos, doneu pena!

                        Aquells dos començaren a riure.

                        -Pena dóna ell –digué el del pèl negre- que ha de vindre una xicona a defendre’l.

                        Julie va agafar el cigarro que portava el ros a la mà i amb un moviment ràpid i precís se’l va arrossegar per tot el braç.

                        -Corre Cèsar!!!

                        Tots dos començaren a apartar a la gent del mig, fugint, el més ràpid possible, d’aquell lloc.

                        -Què no escapen! –cridaven fent a la gent indicacions i assenyalant-los- Tanqueu la porta!

                        Però Julie i Cèsar no pararen de córrer fins aplegar al barri de la perifèria.

                        Cèsar ho recorda mentre caminen, de nou, cap aquell local. No pot evitar pensar en aquella nit. Té por. Però sap que a aquells dos ja no els deixen entrar allà. I és que els va aplegar la notícia que fa una setmana es clavaren en un embolic dels grans i els han prohibit el pas. Allò tranquil·litza enormement a Cèsar. A més, té altre motiu més seriós en el que parar-se a pensar. Eixe motiu és Julie. L’estima des de fa tant que ni ho recorda. Faria tantíssimes coses per ella que ni ell mateix coneix els límits. I ho donaria tot per deixar-la bocabadada d’alguna manera. Però com ho va a aconseguir si sempre l’està defenent? El deixa en ridícul davant de tothom. Així, mai no podrà demostrar-li lo fort, valent i home que és. Cèsar s’ha preguntat moltes vegades perquè ho fa. Realment el veu tan dèbil? O simplement pretén ajudar-lo? Doncs no s’adona com li dol a ell. Com li molesta que Julie no el veja com un heroi, sinó com un osset de peluix suau i tan fràgil que cal cosir-lo a cada dos per tres.

                        Durant pràcticament tota la vida, la gent, s’ha clavat amb Cèsar. Que si és tan blanc com la neu, que si quedaria primer en un concurs de lletjos, que si és un plorós... i en totes aquestes ocasions, Julie, ha estat amb ell.

                        Ningú li porta la contraria des de que en tercer curs, quan tenia nou anys, li pegà una punyà a un xic quatre anys major que ella per haver-li dit que els seus cabells semblaven tintats amb petroli. Al matí següent cridaren a Julie al despatx de la directora. Allà la esperava la mare del xiquet, el xiquet i una moradura de tots els colors.

                                   -Ara què faig jo? –li digué la senyora, cabrejada- et dóne a tu una bufetada? O millor, se la dóne a ta mare, no?

                                   -Dóna, no cal fer... –intentà dir la directora.

                                   -Millor dóna-me-la a mi –va interrompre Julie- jo no tinc mare.

                                    La directora i aquella senyora malhumorada intercanviaren una mirada. I com si allò de no tenir mare l’hagués excusat, la conversa va acabar, com si res.

                        Julie li contava açò a Cèsar, quan ja tenien la suficient edat per agafar l’autobús i anar al institut i compartir durant el camí algunes anècdotes. Encara que tampoc hi havia molt que contar ja que ho saben, pràcticament, tot l’un de l’altre. S’han criat junts al barri de les afores de la ciutat. Entre els camps de dacsa, les nits d’estrelles i l’olor de les castanyes i l’herba davall la xemeneia a les fredes nits d’hivern. Els dos viuen en una casona blanca, l’una al costat de l’altra, els dos caminen el mateix tram per aplegar fins la primera parada de bus més propera i els dos cursen primer de batxiller al mateix institut. Tant de temps junts i encara Cèsar no entén perquè Julie, de vegades, té eixe caràcter tan agressiu. Neus, la seua germana major, mai no s’ha comportat com ho feia ella. Cèsar, en silenci, desitja eixa mateixa nit oferir-li el seu amor, demostrar-li quan la vol... Quin millor regal d’aniversari que una carta on es declara firmament? Una carta acompanyada d’un toc final... tal vegada un bes?

2

            La foscor inunda la nit. A penes, la lluna, il·lumina un dels carrerons sense eixida de la ciutat. Allà, es poden veure dues ombres.

                        -Hi ha intrusos.

            Es pot distingir el seu cabell. És un xic ros que es fuma un lucky.

                        -Des de que no estem Visca la Vida s’ha convertit en un local ple d’intrusos.

            La segona veu és d’un altre xicot. Aquest, amb el pèl negre i un altre cigarro a la mà.

                        -Fem bé en col·lar-nos i tirar als intrusos –confirma el ros- estan al nostre territori.

            Dues ombres més s’acosten a ells, vacil·lant.

                        -Només quedeu vosaltres per col·locar –informa el dels cabells obscurs donant una calada- i us posareu prop de les taules que hi ha junt de la pista de ball i esperareu el nostre senyal.

                        -Recordeu tapar-vos el tatuatge sinó no entrareu –diu l’altre mirant-los als ulls- queda clar?

            Les dues ombres assenteixen i comencen a caminar. El ros i el del pèl negre queden ja barrejats amb l’espessa negror.

                        -Guillem, tens por? –pregunta un dels dos mentre apleguen al local.

                        -Clar que no –assegura- podem fer-ho.

                        -Jo ja estic acostumat a fer aquest tipus de coses però tu ets un pollo. És més, després de que els tiraren del local, jo, continue entrant de tan en tan.  

                        -De veritat? –el mira incrèdul- I aquells dos et deixen?

                        -Doncs no, però a mi em dóna en igual. No ho contes però jo es que... estic enamorat.

                        -Enamorat? –el mira realment incrèdul- vols dir que t’agrada una xica?

                        -Si. La vaig veure fa un temps i des d’aleshores vinc per veure-la de nou. Era tan bonica...! –sospira- Si eixos dos s’adonen em caurà una... –sacseja la mà dreta- estan bojos.

                        -Però tu penses com ells, no? Compartiu els mateixos ideals.

                        -Si, i ara tu també –li recorda- però encara així, han fet massa animalades –s’encén un cigarro- saps perquè ja no els deixen entrar? –l’altre nega amb el cap- mataren a un intrús. Es passaren de la ratlla. Jo ho vaig veure amb els meus ulls. Els que queden en Visca la Vida decidiren tirar-los als dos. Perquè pensen com jo. I és que no calia haver-lo matat. No volen problemes i eixos bessons sempre estaven clavats en algun embolic. Jo i uns quants més em decidit anar amb ells. En realitat ho decidiren ells. Ens amenaçaren en dir que havíem tingut que veure amb el crim. Ara, al local, només queden tres. Però aquesta nit els demostrarem que valem més que ells! Què no ens rendim! Què Visca la Vida i que Visca la raça blanca! 

Vétheuil

Estava assegut a l’arena rogenca i humida. Un suau ventijol m’acaronava de tan en tan. Des d’allà, podia sentir l’aigua anar i tornar. Amb el seu vaivé. De vegades lent, de vegades ràpid, però sempre constant, ja que mai parava. Em va semblar un cel en moviment. I es que tenia el mateix color blau intens. Només havia canviat els ocells pels peixos i els núvols per les ones. Tot era exactament com l’avi m’ho havia dit. El color, els ventijols, l’arena..., Vaig apropar-me fins acabar tombat a la vorera. Per uns segons vaig sentir que mai veuria una cosa com aquella. Ara, hi havia dos cels, un allà dalt i l’altre ple d’aigua. Però de cop i volta, una ona em va mullar sencer.

-Altra vegada t’has quedat adormit?–cridà una veu a la meua orella- Et fa bon gust aquest lloc sagrat? –em va tirar a la cara l’aigua freda que quedava al poal rovellat que portava a la mà- No tens vergonya ni la coneixes!

Quan vaig ser conscient que de nou m’havia quedat adormit al cementeri, em vaig alçar d’un bot. Vaig començar a córrer entre l’herba seca. El vell em seguia a molta distància, amb la seua cama coixa i portant el poal rovellat entre sacsejades. Esquivant làpides i xiprers, que hi havia per tot arreu, continuava fugint. Vaig decidir parar sis segons, li treia massa avantatge i preferia tenir-lo més prop per veure’l furiós soltar malícies sobre mi. De seguida va aparéixer cridant com un desmesurat. Al veure’m es va ensopegar amb una branca de xiprer tirada al sòl i el poal va eixir volant pels aires. Vaig esclatar a riure. Per a mi era tota una diversió tenir un vell boig corrent al meu darrere. Estava alçant-se del terra quan va soltar un grunyit, semblava que no li feia tanta gràcia com a mi. En escoltar-lo, em vaig dirigir cap a un dels set panteons. Sempre, per eixir victoriós de la persecució, em col·locava a l’interior d’un panteó i esperava fins que el boig, cansa’t, es quedava adormit en un dels bancs. Així que vaig decidir seguir la rutina. Però el vell també la coneixia i el tomb que havia pegat, junt amb les meues rialles i totes les nits que passava al cementeri s’havien anat acumulant. De sobte, el vaig tenir allà dins amb sang al genoll, flames als seus ulls i una enorme branca de xiprer a la mà dreta.

-Fill del dimoni! Em tens fins als nassos! –cridava donant colps amb força per tot arreu- Has creuat la línia entre la terra i l’ infern! Faré que et quedes ací i no serà viu!

Un pobre test amb flors fou un de les víctimes del boig i de la seua arma. Els quals van fer amb la ceràmica infinits trossos escampats al terra del panteó. Els pètals de les flors caigueren traçant en l’aire irregulars formes. Jo observava hipnotitzat el suau descens mentre la branca de xiprer m’esgarrapava la galta. Una gota de la meua sang va quedar barrejada entre els pètals dispersos pel sòl fred. En aquell mateix moment, “el boig”, va deixar de fer-me gràcia.

Vaig comprendre que les meues nits a l’herba seca s’havien acabat i que només podia començar a córrer. I així ho vaig fer. Em vaig anar d’allà i estava decidit a no tornar mai més. Correguí com un cinquet fins que tenia dificultats per deixar eixir l’alè a l’aire. Em detinguí. Els camins que insconscientment havia seguit m’havien portat a les rodalies de la ciutat. Feia molt de temps que no em deixava caure pels camps, el bosc o el llac. Tant, que ja quasi no recordava que al mig d’un dels primers camps de flors, vaig passar la meua infància. Encara continuava allà, entre les flors i la malícia, la caseta de la teulada roja. Desfeta, fosca i plena de records. Un sospir se’m va escapar sense poder evitar-ho. Em va paréixer veure l’àvia asseguda a la cadira cosint-me el meu barret de llana blau, com el cel, i a l’avi contar-me històries davall les estrelles. Recordí el que més em satisfeia: perdre’m al bosc després d’una càlida pluja d’estiu i olorar l’intens olor dels pins. Però ja era massa tard. La vida a les rodalies fou envejable. Tot acabà quan els avis em deixaren quan només tenia nou anys. Des d’aleshores m’ho vaig apanyar com poguí menjant del que trobava, dormint al cementeri i furtant tot allò que veia accessible. Dit així sona trist i dolorós però el cert és que no s’estava gens mal. A les vesprades, baix els dèbil rajos de sol que es deixaven caure durant el capvespre, muntat sobre la meua bicicleta verda, recorria els camins fins que la lluna acabava d’eixir. I a les nits d’estiu, em col·locava al centre del camp de roselles i veia les estrelles amb els ulls ben oberts i meravellats. En cap altre lloc es poden veure millor els astres que d’es d’allà. Quan estava famolenc anava al mercadet dels dissabtes i tornava amb les butxaques plenes de menjar. I si el que volia era passar una bona estona em col·lava a la taberna per veure els borratxos dir barbaritats. Però mai 

Luca y el ave incapturable

               Caminamos durante toda la noche. A medida que avanzábamos notamos la nueva estación más cerca que nunca. Y es que el invierno se había apoderado de nuestros pies, de las jarras de agua, ahora congelada, e incluso de los páramos que atravesamos. Pude ver las aves volar lejos huyendo del frío. Y el rocío, sólido y cristalino, colgar de los sauces desnudos. Los sacos pesaban y en más de una ocasión los arrastramos ladera arriba. Tuvimos suerte, ninguno se agujereó. Entre la espesa negrura que inundó la noche, durante un breve instante, me pareció ver a Naiba en el cielo, convertida en una estrella. Pero bien sé que es la locura la que se apodera de mí. Los otros y yo, cuando el sol hubo salido, creímos estar cada vez más cerca del final del trayecto puesto que Luca vio que las laderas interminables se acababan a lo lejos. Luca tiene una vista increíble. Gracias a ello, es el que mejor caza de su pueblo. La noche anterior, junto a una hoguera que hicimos improvisadamente con un par de cañas, ramas y hierbajos, nos contó que, cuando tenía quince años, capturó al ave incapturable. Yo ya había oído hablar de aquel pájaro y de todas aquellas personas que habían intentado capturarlo. Lo llamaban El Incapturable, El Gigante o El Ángel de Alas Púrpura. Su hocico era puntiagudo y amarillento, sus ojos negros y profundos, también grandes, y sus alas púrpura, elegantes, bellas. Luca, bajo la luz tenue que nos proporcionaba la hoguera, nos contó cómo se convirtió, en una leyenda.

                        -Vi algo moverse entre las copas de los sauces –empezó diciendo- era algo extraño, fuera de lo normal. Conozco todas las aves que pasan por el bosque a lo largo del año y ninguna puede volar tan rápido. Aquello…, -se acercó a nosotros y nos miró a los ojos uno a uno- azotó el bosque entero con la fuerza de un huracán.

            “De repente, el fuerte viento cesó. Y a lo lejos, una luz parpadeaba entre los arbustos. Me acerqué muy despacio y entonces la vi. Allá acurrucada entre dos matojos, como una especie de ser celestial, igual de grande que la palma de mi mano. Al instante alzó el vuelo y de nuevo solo se veía su rastro púrpura. Cogí mi arco y la flecha más fina y afilada que tenía y apunté sin pensármelo dos veces. Yo, Luca, había capturado al Ave Incapturable.”

Avions de paper mullat.

1.   

El capvespre deixa els colors del foc al cel, a la sorra, a la malesa i al pèl d’Èric que, lleugerament  rogenc, pareix cremar baix el sol. Està tombat entre l’herba, envoltat de panissars alts i verdosos. Amb el cap deixa’t caure sobre les mans i una rameta d’anís als llavis, mira els núvols moure’s.

     -En què penses? –li pregunta Lluís.

     -En que eixe núvol pareix un porc.

     -És possible –diu arronsant les espatlles- el de l’esquerra és com un rinoceront.

     -Però què dius? –protesta Jordi arrufant el nas- és més bé una tuneladora.

     -Una tuneladora? –rebufa Lluís- clar que no!

   Lluís també està tira’t sobre la malesa. Té les cames creuades i la mà dreta al coll. Els últims rajos de sol aclareixen els seus ulls verds i fan brillar els seus cabells rossos cendra. Al seu costat està Jordi que, enjogassat, arranca herbes a l’atzar del terra sense tan sols mirar-les.

     -Aleshores, és un coet. –conclou Èric.

     -Sí, -afirma sense vacil·lar- es tracta d’un coet enorme, d’eixos que va fer la Nasa per llançar-lo cap a la lluna, per primera vegada.

     -Un daurat i lluent, com l’or. –aporta Jordi gratant-se la punta del nas.

És produeix un silenci. Un ventijol arrufa els camps i els panissars comencen a agitar-se. Es pot escoltar el panís anar d’un costat, a un altre. Cada espiga s’ha convertit en una ballarina que, hipnotitzada, balla submergida en una dansa espectral. Dirigida pel vent, la ballarina només es deixa dur. Lluís s’arrauleix entre l’herba, sospira i pensa en el color de l’or. Recorda la cadena d’or de la seua àvia penjant al seu coll eternament. Somriu. Pot veure l’or a les esportives d’Èric i a les espigues que el voltegen. El veu als cabells de Laia i a les nits d’estiu vora el riu, amb el pare, junt a l’irregular trontoll de les cuques de llum volant, lliures, pel càlid aire. I també, el troba amagat en una capsa de fusta a l’habitació.

              -Esta nit us acompanyaré a entregar-los el que devem –diu Lluís amb un fil de veu.

              -No, ja ho havíem parlat i anirem Pau i jo –mormola Jordi incorporant-se entre la malesa.

              -Jordi...

              -Digues.

              -Aneu amb cura –diu Lluís mirant-lo als ulls.

Èric recordava com es clavaren en aquell embolic. Era febrer i la neu s’apoderava del poble. Dels seus estrets i irregulars carrerons, de la teulada de les cases i fins i tot del sonar de les campanes de l’església. Vaig mirar enrere. Dues dones retiraven la neu de l’entrada d’una carnisseria amb un poal i una paleta. Però pareixia quasi impossible esquinçar aquell mant blanc. Estava aferrat al terra, com un caramel apegalós i passat al paladar. El calor del sol tampoc servia d’ajuda per fondre-ho. Aquell era un sol dèbil i fred que no  il·luminava tant com abans. Èric mirava l’escena i reia al seu interior: “No  ho aconseguirà” –va pensar.  L’ hivern, no s’ho permetia amb la gran quantitat de núvols grisos i amuntegats que va col·locar. I es que l’ estació més gèlida de l’any havia aplegat massa apressa i amb molta força. De sobte, va veure Pau a la porta de la carnisseria gesticulant i a punt de llançar una pedra al finestró.

              -Què passa? –es va aturar Èric.

              -Tenim què parlar! –cridà Pau deixant la pedra de nou a la calçada.

     Èric tancà el finestró i baixà corrents a la porta. Allà va veure a Pau, gelant-se del que fred que feia.

              -Jordi va parlar ahir amb els dels panissars –mormolà a l’oïda d’Èric.

              -I això? –digué sorprès- Què ha passat, Pau?

              -Necessitava diners per pagar el lloguer del pis i ha decidit ajudar-los.

              -Ajudar als xics dels panissars? –Èric no acabava de creure-ho.

              -Sí Èric, sí i nosaltres el tenim que ajudar. Fa una estona he parlat amb Lluís i està d’acord. Només em de repartir la mercaderia entre la gent del poble.

              -Som uns camells, uns traficants? –exclamà alterant-se.

              -Baixa la veu i tranquil·litza’t que no serà res, sols un encàrrec o dos, com a molt tres i Jordi podrà viure davall un sostre.

              -A mi no em fa gràcia i les coses amb eixos traficants italians ja saps com acaben. No sé tu però jo encara no he oblidat a Guillem.

              Els ulls del color de l’avellana de Pau s’obriren i desviaren, de seguida, la pupil·la a un altre lloc. I és que cap veí del poble havia oblidat la història d’aquell jove i al paréixer Pau tampoc. Guillem tenia setze anys quan es va involucrar en l’assumpte de les drogues. Ningú sap realment la causa però les males llengües parlen que va ser degut a les eixides nocturnes de sa mare amb el forner. Diuen, que els va trobar una nit besant-se en un carreró i que el dolor el va omplir i va acudir als dels panissars. Els xics dels panissars són uns dels majors traficants de drogues de tots els barris del voltant. Al principi, només eren rumors que corrien pel poble sobre una banda italiana que traficava amb droga i que estava formada per joves dels tretze als vint-i-un anys. Es començà a escoltar que s’amagaven a la fàbrica antiga de tèxtils, just darrere dels camps de panís. Però va ser el cas de Guillem el que va fer canviar d’opinió la gent del poble. Tothom recorda encara les dues setmanes d’angoixa constant, les nits en vela amb una infusió a la mà, la porta de sa casa oberta per si tornava i no tenia claus. Però Guillem va aparèixer mort amb una bala al front i sang seca, com una joia innocent, entre l’or del panís i l’herba humida.

              -Però açò no té res a veure amb el que va passar amb Guillem –respongué finalment - ell era un consumidor, nosaltres els ajudarem. –li va donar un colpet al muscle- ajudarem a Jordi.

              -Està bé –acceptà Èric- però ho mantindrem en secret, serà ràpid i no afectarà les nostres vides.

              -Clar home, inclús serà divertit –digué amb un somriure fugaç- una experiència més.

     Ara Èric troba aquelles paraules llunyanes. Troba aquell matí com el principi de tot i vol trobar prompte aquella experiència com un record més del passat. La maria ja l’han repartit i Jordi ja té el quaranta per cent dels guanys per pagar el lloguer. Només els queda, per completar la feina, entregar la capsa amb el seixanta per cent als dels panissars.  I, quan vinga la nit, Jordi i Pau s’encarregaran d’allò. Durant tot el procés de repartir la mercaderia han passat moltes coses i Èric vol que tot, acabe prompte. S’escolta un soroll entre la malesa i els tres es giren alhora. És Pau que, vestit amb l’equipatge del futbol, sembla un heroi entre el panís amb les esportives verdes i un baló roig que porta a la mà, victoriós. Laia va amb ell. Ella és la seua xicona. Té els cabells daurats i els ulls com dos castanyes cremades per les flames d’una xemeneia encesa una nit màgica de tardor. Sempre porta un llaç blau entre el pèl que li cau amb formes irregulars i naturals pels muscles, d’una certa manera despentinat, rebel. Pau dirigeix la mirada als tres amics que estan tirats entre l’herba. Els dedica un somriure mentre avança entre rialles amarrat a Laia.

              -Tres a u xiquets! –exclama Pau ajudant a Jordi a alçar-se.

              -Enhorabona –li felicita Èric amb una palmadeta al braç esquerre.

              -El segon gol l’ha marcat Pau –diu Laia mirant-lo orgullosa.

              -Doncs això cal celebrar-ho! –diu Lluís posant-se de peu.

     Ara que Pau ja ha arribat, tots, comencen a avançar entre els camps de panís. Els colors del foc són més intensos. El sol és taronja i el cel, descobert, sembla una flama gegant, potent. La dacsa està més lluenta amb la llum tènue acaronant-la. Jordi i Lluís van al davant. Èric els repta a una carrera mentre Pau i Laia, agafats de la mà, es miren als ulls, riuen i avancen tranquil·lament baix el ja fràgil capvespre.

     I és que amagat, entre el panís, hi ha un riu. Un riu d’aigües cristal·lines del qual, com posat allà per equivocació, hi ha el Ligeau. El Ligeau és un penya-segat que cada vesprada dels mesos d’estiu els fa volar. La primera vegada que Lluís es va llançar tenia onze anys.  Allà, entre un parell de sarses, està la paret rocosa que els porta a la cima del Ligeau. Comencen a despullar-se. Els donen la roba a Laia que els espera entre l’aigua. Ascendeixen, a poc a poc, entre la pared rocosa. Intenten no mirar avall però Lluís no ho pot evitar, mira i el cor comença a bategar al seu pit accelerat. Quan apleguen al més alt un silenci incòmode el sinunda. Com no, allà, assegut a la vorera del penya-segat, en el lateral esquerre, està Puput. Puput és encara un xiquet. És un nen petit que ha vist més del que deuria. Una esgarrifança recorre el cos de Jordi quan Puout es gira i el mmira directament als ulls. Els ulls gegantins turqeusa de Puput parlen per ell, des de que el seu germà va morir no ha tornat a dir cap paraula. Puput estira el braç i agafa un paper blanc. El doblega cuidadosament i quasi a l’instant té un avió de paper entre les seues mans. Puput el mira, sospira i el llança. Els quatre miren l’escena espectants, però no sorpresos ja que es repeteix cada vegada que pugen i el veuen allà assegut. L’avió de paper dels recorda que estan a punt de caure, de recorrer eixe mateix camí d’increible descens. Com sempre, Jordi és el primer. Té la respiració accelerada i les cames, en ocasions, li titil·len. Sap que quan dóne un pas més caurà al riu des de quaranta-nou metres. Jordi es tira cap arrere i l’adrenalina comença a recórrer el seu cos. Agafa l’impuls i dóna un salt en l’aire. Mentre cau, Jordi somriu, crida a plens pulmons i encara que la caiguda puga ser mortal vol, tornar a fer-ho, una vegada més.

              -Impresionant –diu mentre es retira gotes d’aigua dels ulls.

              -M’ho crec –respon Laia.

Lluís i Èric es llancen alhora. Donen un par de volantins en l’aire i cauen de cap a l’aigua. Es tiren aigua mentre s’acosten cap a Jordi i Laia. Lluís i Laia intercanvien un somriure fugaç que es interromput per Èric que, es frota els cabells llançant aigua a la cara de Laia.

              -Quin germà més graciós t’ha tocat! –comenta Jordi, irònic.

              -Es nota que jo sóc major –diu Laia llevant-se l’aigua de la cara.

              -Només per quatre minuts –es defèn Èric.

              -Mireu! –exclama Lluís sorprès- pareix que al fi Pau es va a llançar.

     Tots miren amunt. Allà hi ha una figura menuda que sembla ser Pau. Vacil·la entre el penya-segat i es veu com s’acosta i s’allunya. S’acosta i s’allunya...

              -Va Pau, tu pots! –l’anima Jordi.

              -Ara és el moment, Pau! –crida Èric ben fort- tira-li!

La figura s’allunya i per uns instants ja no es veu. Pau mai ha tingut valor de tirar-se pel Ligeau. No sap ben bé que li ocorre però el mirar avall fa que tinga l’impuls de tornar enrere. No ho pot evitar. No té valentia suficient, no té el que ha de tenir. Però recorda el gol que ha marcat, el petó de Laia, els ànims del altres i... quasi sense adonar-se, es tira cap arrere per agafar l’impuls però just quan hi ha que donar el salt final, s’arrepenteix.

              -Pau! –el crida Laia trencant el silenci- Pau, si no vols fer-ho no ho faces!

     Pau l’escolta i es retira finalment. Quan va a baixar s’adona que Puput el mira fixament i, encara que parega increíble, Puput li somriu lleugerament. I és que els dos saben que, algun dia, Pau, volarà des del Ligeau.

Cabells cremant, ulls en flames

"Només em queda pensar en els teus cabells cremant i els teus ulls en flames per mantenir-te viva, ara que ets morta..."

Recorde el primer dia que et vaig veure. Tan bonica, tan plena de vida. Recorde cada matí en el que et veia anar a l'institut, junt als primerencs rajos de sol, des del finestró de ma casa. Com cantaves davall l'aigua de la dutxa, com et senties tan sola en aquelles nit d'hivern, vora el foc de la xemeneia, plorant, silenciosament. En tots i cadascún d'aquell moments jo estava amb tu, amb la meua càmera fotogràfica, però tu no em volies veure. Per què et costava tan acceptar que estimaves aquest vell enamorat? Encara guarde totes les teues fotos, penjades, rodejant la meua habitació, envoltant-me. Tinc el cor encara bategant per tu, estimada. Smepre m'agradava veure't. durant els capvespres d'estiu, davall el roure, junt aquell riu. Amb els teus problemes i indecisions d'adolescent, callant-les totes, amb cautel·la, sobre les fulles blanques dels teus quaderns. Però no volies entendre que que estaves feta per a mi. El que he fet ha sigut pel teu bé: si no eres meua no havies de ser de ningú. Els teus llavis, junt al seu etern silenci, rojos com la sang, semblaven voler besar-me. els teus cabells pareixien cremar, surant entre les aigües tèrboles, amb una espècie de màgia. Però jo no podia apartar la vista dels teus ullls, encara oberts, que em miraren plens de flames, aquell capvespre en el que et vaig matar..., vora el Riu Túria.

L'home que et promet el paradís

14-2-41

Estimada Carme,

                        Fa ja massa temps que t’estime en silenci. Massa temps que escric paraules al vent demanant-li ajuda, i ell, burlador de la meua ànima, em separa de tu. No m’importa la xemeneia que vomita fum,  no m’importa passar fam, fred, ni cap de les penúries que hi ha en aquest inevitable infern, mentre puga saber que tu, estàs ben lluny de tot açò. Lluny d’aquest holocaust interminable, d’aquesta guerra esgarrifosa, d’aquest niu on, et puc assegurar que, es maten més de dos pardals d’un tir. Carme, que pensar en tu, en els teus cabells rossos i en el teus ulls del color de la maragda, és l’única cosa que em fa poder alçar-me després de cada caiguda. I puc assegurar-te que cada vegada, són més dures. Però encara així, l’únic que vull és dir-te allò que mai em vaig atrevir a dir-te. I dir-t’ho ven a prop, a l’orella, en un suau murmuri com, silenciosament: t’estime. Podria, amb el meu somriure, si l’amor que sent per tu fóra correspost, callar totes les veus que em dolen a tothora en el llenguatge del dimoni, podria esborrar totes i cada una de les creus esvàstiques que decoren la penombra, però per damunt, podria, curar aquesta cicatriu plena de buit i que  incessant derrama sang, i d’aquesta manera, sanar el meu cor. Una llàgrima amoixa per la meua galta recordant-me el sabor de l’estiu. De tots els estius que vaig passar junt a tu a la platja. I em penedeix de no haver-te besat entre la càlida arena junt a l’irregular vaivé de les ones que, al aplegar a la vora, callen eternament. Ara només plore per tu, estimada meua. Plore llàgrimes semblats a trossos de cristall: fan mal. Tal vegada, demà siga jo el que creme, tal vegada demà siga jo el jove rebel vençut i mort, al que lleven la bruta roba a ratlles, i troben, a prop del meu cor, aquesta desesperada carta d’amor. Però, saps? Jo ja estic mort. Vaig morir el dia en el que m’apartaren del teu costat. Ara ja, com veus, somni a cada instant en el paradís.  Un paradís lluny de Mauthausen, un paradís lliure, republicà i espanyol, un paradís ple d’igualtat i de respecte, però per damunt de tot, un paradís al teu costat, Carmeta meua. Al costat dels teus ulls, de la teua faç, de la teua tendra i delicada pell,del teu alè... allò si que si seria un paradís! I és que si fores meua, el paradís puc prometre’t. Sé que aquestes paraules mai no aplegaran al seu destí: el teu cor. Però per a mi són el passaport a aquest paradís al que un dia, més prop del que creus, aplegarem, els dos..., junts.

L’home que et promet el paradís;

Teu per sempre: Cèsar

2n premi,  Paraules d'amor, 2012

Hauria d'esperar

El camí tenia gel i al principi vaig témer que les rodes relliscaren o que els cavalls es negaren a continuar, però en Central Park no ocorrien desgràcies, no al menys per aquells temps. Traguí el cap per una de les finestres i vaig veure els camps de flors plens de gel. De les roselles penjaven agulles cristal·lines i els desmais ja no tenien llàgrimes. Segurament, les havien esgotat totes. Aquell hivern aplegà a Manhattan massa ràpid. La nit del 25 de novembre, pujada a la teulada, vaig veure nevar. Els flocs caigueren a poc a poc.

–No quallarà –digué Pit.

Però al matí següent un mant blanc cobria tot el barri. La senyora McGinnis, veïna de sempre de la casa d’enfront, amb un poal i una paleta pretenia esquinçar la gran quantitat de neu acumulada. Em va paréixer impossible, allò estava aferrat al terra, com un caramel apegalós i passat al paladar.

         -Açò està completament fóra de l’habitual! –cridava Mrs McGinnis mentre pegava al sòl amb l’eina- A Manhattan no nevava tan prompte des del 84!

          Però em vaig prendre molt bé que l’estació més gèlida de l’any haguera aplegat tan ràpid ja que Marie va decidir acollir-me a París. Aleshores, no passaria fred. Al menys no tant com el que va passar la meua família a Nova York. Vaig veure a George, el conductor, que semblava una d’eixes estàtues hieràtiques que posen a les places de les ciutats importants. Y Peter s’havia adormit al meu costat, així que per a veure els seus ulls verds, hauria d’esperar.