El vol de la merla negra

El vernís carmí acaricia els seus llavis tendres. D’esquerra a dreta, s’ajunten el superior amb l’inferior. Ara són del mateix color que la sang, que el vestit que porta i que les maduixes que hi ha a la taula. Cèsar l’observa i nota com contrasta notablement amb la seua pell de porcellana blanca i delicada. Aquell pintallavis sembla estar en el lloc equivocat, en el moment equivocat. Com les espines a les roses, les turmentes durant els mesos d’estiu o un pastís fet amb la llima més amarga. Però encara així Cèsar sap que aquell pintallavis li queda perfecte. Sap que té el color perfecte i que està als llavis perfectes. Per això li agraden les coses que pareixen estar col·locades malament, deixades caure a l’atzar o aparegudes per alguna mena d’errata. Per això creu que una rosa no seria res sense les seues espines, ni un calorós estiu sense un parell de turmentes. Per això el seu postres favorit és el pastís de llima que mescla l’amarg i el dolç. I per això li agrada ella. Tota ella. Perquè és com una joia perduda en una basa de fang.

            -Mai no m’havia posat un vestit –comenta Julie mentre es mira a l’espill- creus que és necessari?

            -Clar que sí dona, és molt bonic –respon Cèsar- a més, avui és el teu aniversari pots permetre’t un canvi, no creus?

            -Està bé –conclou finalment- només espere que no em veja mon pare.

            - Jo també ho espere –diu donant-li a Julie la corda que té a la mà- estàs segura del que anem a fer?

-Collons Cèsar, no penses tant!- exclama llançant la corda- pensar et fa dubtar.

-Eixir de festa no és tan divertit –assegura intentant convèncer-la- perquè no ens quedem i vegem una pel·lícula de por? Saw VI encara no l’hem vista.

-Però què dius? Si et tapes els ulls en totes! -va dir abans d’enfilar-se finestró avall.

Cèsar recorda perfectament l’última nit que s’escaparen. Recorda com quasi li peguen una pallissa. El cor semblava eixir del seu pit i l’adrenalina pujava accelerada. Era la primera vegada que fugien. La primera vegada que es llançaven finestró avall per una corda grossa. D’allò fa més d’un mes i encara així, a Cèsar, encara li fa mal el cul del bac que donà baixant per la corda.

            -Cèsar, collons! –digué Julie donant-li la mà entre rialles- què tens que aplegar viu a ta casa!

Després d’empolsegar-se els vaquers començaren a córrer. Julie portava els tacons a la mà i vestia una falda blava, del color del cel, amb una brusa blanca. Cèsar anava uns passos més enrere. Mai ha sigut un bon corredor. No portaven més de deu minuts corrents quan havien deixat els dacsars enrere i ja estaven a la ciutat. De sobte Julie es va parar davall un local amb un cartell en el que es podia llegir amb lletres grans i amb llums de neó verdes: “Visca la vida!”. Entraren. Allò estava ple de gent. 

-Ara torne –va dir Julie- no et claves en embolics, ara que no puc vigilar-te.

                        Li va llançar un mig somriure, molt típic en ella i va desaparèixer entre la multitud. Cèsar recorda com es va quedar mirant-la mentre anava cap a la pista de ball. Semblava que el temps s’havia parat. Allà estava ell, mirant-la, bocabadat.

                        -Deixa passar imbècil! –cridà algú a la seua oïda.

                        -És que no veus que estàs bloquejant el pas? –digué un altre.

                        Cèsar es va girar. Dos xicots alts, un amb el pèl negre i l’altre ros, el rodejaven. Quan un d’ells va alçar el braç per donar-li una bufetada va observar el tatuatge que portava. Es tractava d’una mena de símbol, una espècie de lletres. El xicot ros també el portava però a Cèsar no li va donar temps a veure-ho bé perquè es va acatxar per evitar aquella bufetada.

                        -Deixeu-lo estar! –cridà una altra veu- Mireu-vos, doneu pena!

                        Aquells dos començaren a riure.

                        -Pena dóna ell –digué el del pèl negre- que ha de vindre una xicona a defendre’l.

                        Julie va agafar el cigarro que portava el ros a la mà i amb un moviment ràpid i precís se’l va arrossegar per tot el braç.

                        -Corre Cèsar!!!

                        Tots dos començaren a apartar a la gent del mig, fugint, el més ràpid possible, d’aquell lloc.

                        -Què no escapen! –cridaven fent a la gent indicacions i assenyalant-los- Tanqueu la porta!

                        Però Julie i Cèsar no pararen de córrer fins aplegar al barri de la perifèria.

                        Cèsar ho recorda mentre caminen, de nou, cap aquell local. No pot evitar pensar en aquella nit. Té por. Però sap que a aquells dos ja no els deixen entrar allà. I és que els va aplegar la notícia que fa una setmana es clavaren en un embolic dels grans i els han prohibit el pas. Allò tranquil·litza enormement a Cèsar. A més, té altre motiu més seriós en el que parar-se a pensar. Eixe motiu és Julie. L’estima des de fa tant que ni ho recorda. Faria tantíssimes coses per ella que ni ell mateix coneix els límits. I ho donaria tot per deixar-la bocabadada d’alguna manera. Però com ho va a aconseguir si sempre l’està defenent? El deixa en ridícul davant de tothom. Així, mai no podrà demostrar-li lo fort, valent i home que és. Cèsar s’ha preguntat moltes vegades perquè ho fa. Realment el veu tan dèbil? O simplement pretén ajudar-lo? Doncs no s’adona com li dol a ell. Com li molesta que Julie no el veja com un heroi, sinó com un osset de peluix suau i tan fràgil que cal cosir-lo a cada dos per tres.

                        Durant pràcticament tota la vida, la gent, s’ha clavat amb Cèsar. Que si és tan blanc com la neu, que si quedaria primer en un concurs de lletjos, que si és un plorós... i en totes aquestes ocasions, Julie, ha estat amb ell.

                        Ningú li porta la contraria des de que en tercer curs, quan tenia nou anys, li pegà una punyà a un xic quatre anys major que ella per haver-li dit que els seus cabells semblaven tintats amb petroli. Al matí següent cridaren a Julie al despatx de la directora. Allà la esperava la mare del xiquet, el xiquet i una moradura de tots els colors.

                                   -Ara què faig jo? –li digué la senyora, cabrejada- et dóne a tu una bufetada? O millor, se la dóne a ta mare, no?

                                   -Dóna, no cal fer... –intentà dir la directora.

                                   -Millor dóna-me-la a mi –va interrompre Julie- jo no tinc mare.

                                    La directora i aquella senyora malhumorada intercanviaren una mirada. I com si allò de no tenir mare l’hagués excusat, la conversa va acabar, com si res.

                        Julie li contava açò a Cèsar, quan ja tenien la suficient edat per agafar l’autobús i anar al institut i compartir durant el camí algunes anècdotes. Encara que tampoc hi havia molt que contar ja que ho saben, pràcticament, tot l’un de l’altre. S’han criat junts al barri de les afores de la ciutat. Entre els camps de dacsa, les nits d’estrelles i l’olor de les castanyes i l’herba davall la xemeneia a les fredes nits d’hivern. Els dos viuen en una casona blanca, l’una al costat de l’altra, els dos caminen el mateix tram per aplegar fins la primera parada de bus més propera i els dos cursen primer de batxiller al mateix institut. Tant de temps junts i encara Cèsar no entén perquè Julie, de vegades, té eixe caràcter tan agressiu. Neus, la seua germana major, mai no s’ha comportat com ho feia ella. Cèsar, en silenci, desitja eixa mateixa nit oferir-li el seu amor, demostrar-li quan la vol... Quin millor regal d’aniversari que una carta on es declara firmament? Una carta acompanyada d’un toc final... tal vegada un bes?

2

            La foscor inunda la nit. A penes, la lluna, il·lumina un dels carrerons sense eixida de la ciutat. Allà, es poden veure dues ombres.

                        -Hi ha intrusos.

            Es pot distingir el seu cabell. És un xic ros que es fuma un lucky.

                        -Des de que no estem Visca la Vida s’ha convertit en un local ple d’intrusos.

            La segona veu és d’un altre xicot. Aquest, amb el pèl negre i un altre cigarro a la mà.

                        -Fem bé en col·lar-nos i tirar als intrusos –confirma el ros- estan al nostre territori.

            Dues ombres més s’acosten a ells, vacil·lant.

                        -Només quedeu vosaltres per col·locar –informa el dels cabells obscurs donant una calada- i us posareu prop de les taules que hi ha junt de la pista de ball i esperareu el nostre senyal.

                        -Recordeu tapar-vos el tatuatge sinó no entrareu –diu l’altre mirant-los als ulls- queda clar?

            Les dues ombres assenteixen i comencen a caminar. El ros i el del pèl negre queden ja barrejats amb l’espessa negror.

                        -Guillem, tens por? –pregunta un dels dos mentre apleguen al local.

                        -Clar que no –assegura- podem fer-ho.

                        -Jo ja estic acostumat a fer aquest tipus de coses però tu ets un pollo. És més, després de que els tiraren del local, jo, continue entrant de tan en tan.  

                        -De veritat? –el mira incrèdul- I aquells dos et deixen?

                        -Doncs no, però a mi em dóna en igual. No ho contes però jo es que... estic enamorat.

                        -Enamorat? –el mira realment incrèdul- vols dir que t’agrada una xica?

                        -Si. La vaig veure fa un temps i des d’aleshores vinc per veure-la de nou. Era tan bonica...! –sospira- Si eixos dos s’adonen em caurà una... –sacseja la mà dreta- estan bojos.

                        -Però tu penses com ells, no? Compartiu els mateixos ideals.

                        -Si, i ara tu també –li recorda- però encara així, han fet massa animalades –s’encén un cigarro- saps perquè ja no els deixen entrar? –l’altre nega amb el cap- mataren a un intrús. Es passaren de la ratlla. Jo ho vaig veure amb els meus ulls. Els que queden en Visca la Vida decidiren tirar-los als dos. Perquè pensen com jo. I és que no calia haver-lo matat. No volen problemes i eixos bessons sempre estaven clavats en algun embolic. Jo i uns quants més em decidit anar amb ells. En realitat ho decidiren ells. Ens amenaçaren en dir que havíem tingut que veure amb el crim. Ara, al local, només queden tres. Però aquesta nit els demostrarem que valem més que ells! Què no ens rendim! Què Visca la Vida i que Visca la raça blanca!