Estic assegut al terra de la cuina mirant la rentadora donar voltes. Sempre m’ha agradat. De menut, ma mare em col·locava enfront i com una hipnotitzadora, feia calmar el meu plor. Ara, en vesprades com aquesta, mire com fa la roba girar, una i altra vegada, com ix l’espuma blanca i s’escampa per tot el cristall i, abans d’acabar de caure, una onada d’aigua se l’emporta, i ja no torna.
Fa que respire tranquil. Imagine els meus problemes allà dins, entre les bruses i els pantalons, entre el girs i el detergent, marejats i dèbils, finalment desfets.
Mai no s’ho conte al Joan. Es riurà de mi. Pensa que sóc “un cas perdut” i que no tinc remei. Sé que un dia li demostraré tot del que sóc capaç i callarà per sempre. Però fins que arribe eixe moment, deixaré que em done carxots i em diga lleig.
Em discutit de nou. M’ha llevat el plat de macarrons de la taula perquè deia que era seu. No he menjat res en tot el dia i ja són les set de la vesprada. Però no s’ho diré al pare. Ell li pegaria o li posarà un càstig molt dolent, com no jugar als videojocs les tres pròximes setmanes. I, a banda que Joan me la tornaria i molt més forta, em dóna llàstima que tinga que passar per això. Mon pare és molt estricte.
Fa sis anys, temps que ja casi ni recorde, era la mare la que el calmava. Però ella ja no hi està i cap dels tres homes que hi ha en la casa sabem entendre’ns.
Tinc una germana menuda, li diuen Alexandra i té dotze anys. Encara va a l’escola i per les vesprades al club d’esgrima. Ella és l’única que sap comprendre’m. Ho sé perquè quan estic trist o succeeix alguna cosa amb el Joan, ella de seguida em busca, em troba i li explique el que em passa. Amb un somriure i una abraçada em diu que estiga tranquil, i jo, em quede bé. Quan li pregunte que a qui estima més dels dos, em respon que als dos igual. Però jo sé que em vol més a mi. Només ho diu per no quedar malament, estic segur.
