Junts

Els primerencs rajos de sol es deixaven caure sobre les aigües del Sena.

 Acariciant-les amb cautela, pintaven el riu dels colors de l’alba. I com a nadons,  s’escampaven fràgils descobrint cada gota d’aigua dolça. Tocant-se, adherint-se, unint-se formant només un reflex ataronjat que, a poc a poc, s’anirà apagant. El llambreig difús dels trèmuls es deixava balancejar per un suau vent que l’acaronava. Els cavalls avançaven i cada vegada em costava més veure com el riu, tímid, s’amagava entre les branques. Però encara així podia contemplar com el dia, pausadament, anava naixent. Sense cap tipus de pressa. El camí era completament irregular. Estava ple de pedres, sorra i d’herbes roïnes que ningú llevaria. El carro es sacsejava indefens i no paràvem de donar tombs. Però ens acabàrem acostumant.

Arribarem a Vétheuil abans del previst. El carro va parar en sec i els cavalls renillaren assotant les seues pells en l’aire. Lluís va ser el primer en baixar. Va donar un bot amb precisió i caigué sobre la sorra i, després d’incorporar-se, estengué les seues mans i em va ajudar a baixar. El conductor,  igual d’estrany i misteriós que feia dos dies, ens deixà les bosses tirades sobre l’herba. Amb un àgil moviment pujà al carro i desaparegué entre els trèmuls. Lluís i jo ens enfrontàvem a un nou destí. Era el meu millor amic, veí i company de somnis de sempre i s’havia que podia comptar amb ell, i això, m’agradava. Seguirem el senyal que ens indicava el camí cap a l’esquerra. I, travessàrem de nou un camí completament irregular i envoltat d’arbres, però curiosament estret. Al final del que pareixia un carreró sense eixida, vam apartar dos arbustos a l’atzar i allà, a la llunyania, com si jugara a l’amagatall, estava la granja. No me l’imaginava tan gran, ni tampoc tan solitària ni amagada de la resta del món. Lluís es clavà estratègicament entre els matolls i els subjectà perquè jo poguera esquivar-los. Els dos ens quedàrem immòbils observant el que seria, a partir d’ara, la nostra casa.

Podíem distingir la gran casona principal, amb les teules roges i la façana blanquinosa, i les altres més menudes que l’envoltaven. Em va cridar l’atenció que estiguera al mig d’una plana. Una plana completament rodona i envoltada d’arbres. Resguardada, protegida en silenci com un secret i tal vegada per alguna raó.

  Començàrem a caminar i quan més a prop ens trobàvem més ràpid em bategava el cor. Per un instant, vaig voler tornar a casa. Junt a l’avia i les seues mans rugoses i tendres. Junt al calor  del foc i del carbó en aquelles fredes nits d’hivern en les que, asseguda al tamboret de fusta, l’avia donava vida al vell piano de cua. Si tanque els ulls puc escoltar les notes volar per l’aire. Puc sentir els seus dits amoixar les tecles amb suavitat i puc veure el seu cos moure’s lentament, al ritme de la melodia. Sens dubte, ho trobaré a faltar. La trobaré a faltar.

El matí que vaig rebre la primera carta, estava plovent i feia més fred que mai. O al menys, això em va paréixer. Veia les gotes d’aigua desfer-se a l’ampit cada vegada més ràpides. Vaig obrir la finestra i les vaig tocar. Estaven fredes, quasi congelades. Entre l’espessa boira vaig diferenciar la figura de Joan, el carter, que deixava les cartes, entre la pluja, cuidadosament a la bústia verda. Després, el vaig veure allunyar-se amb el seu uniforme, lluitant contra l’aigua, sobre una bicicleta de repartiment. L’avia va sortir amb el seu batí amb l’estampat de flors i es guardà el correu a la butxaca. Només tornar a entrar a casa, em va cridar. Em digué, que a partir d’ara, les coses, ens anirien molt millor. M’explicà que acabava de rebre una carta d’una antiga coneguda de ma mare que havia acceptat acollir-me a la seua granja, al nord, per passar allà l’estiu. Encara que no m’agradava l’idea, no teníem altre remei. L’avia estava emmalaltint. Els medicaments cada vegada eren més cars i quasi no ens aplegaven els diners aleshores allò ens vindria bé. Al cap d’unes setmanes, Wanda, la mare de Lluís, va morir. Estava trist, apagat i desfet. Les coses havien canviat radicalment per a ell al anar-se’n sa mare i amb el seu padrastre mai es va dur bé. Recorde un matí de novembre en el que Lluís no m’esperava com sempre a la parada de l’autobús de l’escola. Em va estranyar però vaig pensar que hauria agafat la bicicleta. Però després, mentre estava a classe, el vaig veure passar pel carrer amb un tall al front i l’ull esquerre unflat. Vaig eixir de l’escola corrents i el vaig perseguir pel carrer fins que va parar. Es quedà quiet mirant-me només a uns metres, sorprès. Avancí cap a ell  i el vaig mirar de dalt avall. Després, el vaig abraçar. Encara que m’ho imaginava, Lluís em va contar que va intentar defendre sa mare del boig del seu padrastre i aquestes havien estat les conseqüències. Li vaig fer prometre’m que no es tornaria a interposar. Aquell dia, no anàrem a l’escola. Ens vàrem quedar asseguts a l’únic banc on es podia veure tota la ciutat. En silenci, observant l’insignificant que pareixia tot allò, fins que el capvespre cobrí el cel. Jo sabia que Lluís necessitava fugir de tot allò. Escapar de l’afligiment, del cel contaminat de la gran ciutat i de les desil·lusions. Aleshores li vaig oferir venir amb mi. Passar un altre estiu junts, però a una granja del nord. Ell de seguida va acceptar encara que deuria amagar-se. Parlàrem amb l’avia i digué que no hi havia cap problema. Ens ajudà a ocultar-lo del seu padrastre quan pujà al carro de cavalls, junt a mi. I d’aquesta manera, fugirem els dos, junts.

I tot havia eixit bé. Allà estàvem, per fi, només a uns passos de conéixer el nostre futur, el nostre destí.

Més enllà

Mentre mirava per la finestra, observadora com sempre, em vaig adonar que algú m’estava mirant.

            -Vol alguna cosa senyoreta? –em digué el cambrer- aigua, algun refresc, pot ser?

            -No, gràcies.                                                    

Als viatges en tren mai no tenia gana. Ni gana, ni son, ni set; però si angúnia. I l’única solució per alleujar-la, la vaig trobar més enllà dels cristalls de les finestres d’aquell tren. Allà on només els meus pensaments arribaven i el meu temps es parava, amagat, i sols amb un colp de sort, jo, podia trobar-lo i fer-lo seguir. Perquè a pesar que jo seguia al tren, era com si una part de mi continués a l’ exterior. Però com no podia veure-ho, m’ho imaginava.

Per uns segons, el meu temps es va seure vora el caudal d’un riu. Les seues aigües li banyaven els peus mentre que un suau ventijol li acaronava la faç. A la llunyania es veia un pont. Un pont verd descolorit que feia joc amb els nenúfars que el rodejaven i que contrastava amb l’ombra provocada pel munt d’arbres que l’acorralaven. El meu temps, desconeixia completament on portava aquell pont, perquè l’havien construït i qui l’havia construït. Pot ser, una història d’amor s’ocultava entre el corrent que passava davall seu.

Quan el meu temps va tornar, esperant per detenir-se de nou, vaig veure, entre la claror de la llum del sol, un munt d’ocells que volaven units pel cel. El meu oncle, Jesús, que estudia la trajectòria de les aus migratòries, em va contar que en aquella època de l’any, se’n van fugint de la calor sens conéixer què serà d’elles més endavant. Feien el seu viatge d’emigració. Un viatge que es recorre quan d’ on vens no hi queda ni un racó per a tu i no saps ben bé cap on vas, només que has de fugir. Si bé ho pensava, jo era com una au migratòria en el seu viatge d’emigració. Com una oroneta que busca consol entre els núvols. Però amb l’única diferència que, elles fugien de la calor i jo: jo fugia de la por dels records. Però també tenia el cor a mil per hora. Cada aleteig d’aquelles oronetes era un batec del meu cor. Què seria d’elles; què seria de mi?

El que sí que tenia clar era que ni d’ on venien elles ni d’ on venia jo quedava lloc per a nosaltres. Des de la mort del pare, tot, inesperadament va canviar. Les llàgrimes queien dels meus ulls sense poder evitar-ho. Independents de la meua ànima que deia que no plorara més, elles queien i queien.

El matí en el que va faltar, el sol seguia allà dalt, com sempre. La seva mistera negra continuava al rebedor junt a un cendrer de vidre, com sempre. Les seves llentilles estaven submergides en els líquids corresponents, preparades per al dia següent, com sempre. Tot seguia preparat per començar un nou dia. Però eixe nou dia, per al meu pare no anava a començar.  

Ningú haguera dit que aquell matí de maig una part de la meva ànima s’havia mort en veure que mon pare no obria els ulls.

Als catorze anys orfe de pare i mare. La vida et dóna tombs. Forts tombs que ni mereixes ni esperes. Sorpreses mal acollides diria jo. I la mort del pare, fou una d’elles.  

A la nit, l’àvia va telefonar a casa. Amb la seva ronca veu em va dir que d’ara endavant viuria amb els oncles a Marsella, a partir del setembre.

            -Però què faré fins al setembre? –li vaig preguntar.

            -Passaràs l’estiu amb nosaltres, a la casa de camp.

La veritat era que no recordava aquella casa de camp. És més, si coneixia als avis era gràcies als Nadals i a la mare, la seva filla. Però m’agradara o no la idea de passar l’estiu junt als estrictes avis, ara ja, era massa tard. Estava a vint minuts d’aplegar a l’estació de trens i amb un llarg sospir i el cor encara a mil per hora, conéixer que seria de mi.

Durant aquells últims vint minuts de la meua trajectòria d’emigració, l’angúnia seguia present i el meu temps estava ansiós de que el manara més enllà així que vaig decidir enviar-lo a un últim lloc. Al cap d’ una estona, un mant rogenc va cridar l’atenció de les meves pupil·les. Un immens camp de roselles s’estenia al voltant de les vies del tren. No recordava on, vaig llegir que, les roselles, són les ferides del camp. Però també, vaig pensar, són el seu punt dèbil. Com és el punt dèbil d’una persona el seu amor. Mai no havia vist tantes juntes. Al meu poble, només hi apareixen cinc o sis en tot l’any. Jo sé que ixen amb por. Envoltades de matolls i d’impures herbes, intenten subsistir. Una vegada, la meua amiga Clàudia em va regalar una al meu cinquè aniversari. La vaig mantenir guardada entre les fulles d’un llibre de pintura de Monet fins que ja només perdurava un pètal. Un pètal sec i descolorit però igual de preciós que com si acabara de florir. Aquelles roselles em paregueren extretes d’un quadre i col·locades allì, cuidadosament, amb el fi de furtar algun somriure. Amb mi aquelles roselles, ho aconseguiren.

Sens dubte, aquell va ser l’últim lloc en què el meu temps es detingué. En el camp de roselles i en la silueta d’un jove. Vaig veure’l al final del paratge. Corria muntat en una bicicleta roja pel mig d’un camí que hi havia entre les roselles. Quasi no es podia distingir el roig de la bici amb el de les flors. De lluny, pareixien només un.

A poc a poc, s’apropava cap a les vies del tren. Eixe jove tenia alguna cosa que em cridava l’atenció. Que va fer que no pogués apartar els meus ulls d’ ell. Em tenia com hipnotitzada. Però el tren va seguir i no vaig poder saber com era. Només ho va saber el meu temps, que es quedà amaga’t; observant-lo.

Els avis

No havien passat cinc minuts quan el tren es va detenir en sec. Després de donar un bot, que quasi em tira a terra, vaig agafar l’equipatge i una bossa plena de llibres que no cabia a la maleta. No estava nerviosa. Sabia que m’esperarien per allà prop i que aplegaria de seguida a la casa dels avis. Si alguna cosa posava nerviosa era saber que anava a ocórrer a l’endemà. I també a l’altre, i a l’altre, i a l’altre...

            Només posar un peu al sòl fred d’aquella estació, vaig veure l’avi enfront meu, assegut en un banc rovellat. Era l’únic que estava allí. Amb els camps d’horta i d’herba que hi havia al voltant, quasi donava la sensació que realment estàvem a l’aire lliure. A l’aire lliure en una nit clara, però silenciosa. Amb els seus setanta-dos anys, els quals no aparentava, es mantenia a bon gust. Portava les mans a les butxaques i una boina negra al cap. Les seues ulleres eres marrons, com la seua samarreta, la qual li arrodonia encara més la panxa.

            -Avi! –li vaig saludar amb un petó.

            -Xiqueta meua, quan de temps ha passat! -començava a exagerar- estàs molt més alta i molt més prima! Anem, cal que menges alguna cosa, fas cara de tenir fam.

            I és que l’avi tenia raó. Sempre m’ocorria igual. Durant el viatge en tren no tenia gana de res, però en abaixar era com si el sentit i la necessitat tornaren a mi.

            Mentre eixíem, vaig llegir un cartell de ferro penjat a dalt de l’edifici de l’estació en què posava: “Estació de Migroure”, just al costat hi havia un enorme rellotge que marcava les deu de la nit. En veure l’hora, un badall va ressonar per tota l’estació. L’avi, que s’havia adonat que jo l’havia deixat escapar, em va dir:

                        -Només aplegar soparàs i et gites. Demà ja desfaràs l’equipatge filla.

                        -D’acord, com vulgues. –vaig respondre.

            Va agafar el meu equipatge i se’l va penjar al muscle esquerre. Avançava entre la nit mirant el cel. No va abaixar la vista cap al terra sense asfaltar d’aquells camins en cap moment. Ho coneixia tot tan bé que podia observar les estrelles i caminar alhora. Els peus de l’avi, anaven sols.

            De sobte, es va parar.

                        -Acosta’t, -mormolà assenyalant el cel- la veus? Preciosa, no creus? Si està en quart creixent, les seves puntes assenyalen l’est i si està en quart minvant, l’oest. Si alguna vegada et trobes per ací perduda, busca el nord a través de la Lluna i segueix en línia recta, et portarà a casa. Però ves en cura filleta meua, inclòs la lluna enganya. Quan té la forma de “C”, de creixent, realment està minvant.

                        Bocabadada, seguia les explicacions de l’avi. Que com si allò es tractés d’un secret importantíssim, quasi ni el podia escoltar. Allò em podria ser útil. A més, l’avi era un avi, i els avis transformen ximpleries en coses amb valor i, de vegades, amb una mica de màgia.

                        -Comprova-ho –em digué- busca el nord i segueix recte.

                        -Quart minvant..., est, el nord estarà..., per ací.

                        Amb seguretat, vaig començar a caminar cap al que hauria de ser el nord. I sense adonar-me, havia topat amb una reixa negra, l’entrada a la casa de camp. No la vaig obrir. L’avi, que m’havia seguit, fou qui entrà primer al jardí. Encara que la nit era clara, allà dins tot era obscur i no es veia res. Em va agafar del braç i em guià travessant l’herba.

L’àvia ens esperava a la porta. Portava un davantal i un drap de cuina a la mà. Sempre vaig pensar que era una persona ordenada, neta i estricta. I no em vaig equivocar. Les seues ulleres, els seus cabells marrons, el seu nas xato, els seus dits fins i llargs i la seua alçada, em deien que encara no havia aplegat als seixanta-cinc. La casa, amb el terra intacte, les parets d’un blanc perfectíssim, les fotografies de la família per tot arreu col·locades cuidadosament junt a un munt de figures de porcellana i les cadiretes de fusta, pel que pareixia tallada a mà o fetes per l’avi, de tall exacte i mil·limètric, feien pensar que l’àvia, era neta i massa ordenada.   

                        -Endavant, endavant! –em digué amb un somriure- puja-li les coses a la nena a la seua habitació –li va dir a l’avi- i afanya’t que el sopar ja està.

Vaig notar, que un intens olor a albergínia es col·lava cuidadosament pel meu nas. “Albergínia...”-vaig pensar- “quant de temps fa que no menge”. La veritat era que l’última vegada que vaig provar l’albergínia no em va saber gens bé. El seu gust era massa estrany, el recordava perfectament. Però va ser la gana que tenia la que va fer que aquella albergínia que hi havia per sopar fos com el menjar més exquisit que mai no havia tastat.

Asseguts els tres en cadires de fusta, menjant albergínies i sense televisió, un pressentiment em va passar pel cap i és que l’estiu, eixe estiu, seria molt llarg.

            -Ací tots col·laborem. A l’hort, a les feines de la casa, al galliner... i tu ajudaràs també –digué l’àvia- demà al matí quan Gaspar, el gall, dóne el seu crit, començaràs les teues faenes,. D’acord? –vaig assentir- encara que estiguem jubilats necessitem diners extra i si tenim que mantenir-te, necessitem, aleshores, la teua ajuda, ho comprens? –vaig tornar a assentir- l’avi t’indicarà el que has de fer, demà hi ha mercat al poble i passaré fóra el matí, no cal que et diga que et comportes, sé que ho faràs, veritat xiqueta? –per tercera vegada, vaig assentir- bé..., doncs ara ves i pren un plàtan de postres i després a dormir. Si tens fred hi ha dos parells de llençols dalt l’armari.

            -Gràcies, no patiu –li vaig contestar- ah, i bona nit!

Amb un cert toc d'avellana

Gaspar va pegar un crit increïblement fort. Estava segura que fins a la Xina havien sentit eixe gall. Em vaig emportar un esglai enorme. Només eren uns petits i dèbils rajos de sol els que s’atrevien a entrar entre les reixes de les portes de fusta de les finestres. Devien de ser les set i mitja. L’alba estaria al cel en aquells moments. Però per molt bonic que fos, només tenia forces per vestir-me i com no, per badallar i badallar.  

Amb la respiració encara accelerada per l’esglai, vaig baixar cap avall. L’avi m’esperava a la cuina; l’avia s’acabava d’anar al mercat. Ho vaig saber perquè sempre que eixia deixava les claus al pany. I les claus, estaven allí col·locades i, a més a més, inclòs baixant les escales, olorava el seu perfum fort i exòtic.

                        -Com has passat la nit? –digué portant-se a la boca una magdalena.

                        -Molt bé –responguí- em trobe cansada, però bé, i tu?

                        -Ah, t’acostumaràs! –exclamà- Jo no he dormit massa bé, la teua àvia ronca a la nit, i no veges com! Però no s’ho contes filleta! –va dir amb humor- . Vine, anem a per ous.

            Eixirem per la porta de la cuina. La del darrere. Tenia una fam que em moria, i un ou no era exactament el més adequat. Al meu poble, per a desdejunar, el pare em preparava llet amb sucre i xocolate en pols. Estava boníssim. Però un ou? Mai no havia menjat un ou de bon de matí i menys encara eixit directament d’una gallina, sense haver passat per processos industrials d’eixos que fan.

            A la dreta estava el galliner. Només entrar vaig notar un fort olor. Així que vaig decidir intentar no respirar molt, almenys aquell primer dia.

                        -Ací estan. Trenta-una gallines, ni una més ni una menys, i trenta-un ous diaris, ni un més ni un menys. I tu, els arreplegaràs cada matí.

                        -Cada matí? Tots els dies, vols dir?

                        -Sí, se’ls donaràs a l’avia i ella els contarà, després et donarà vint-i-dos per què els col·loques dins d’una cistella junt a algunes verdures  i se’ls dones a un encarregat que passarà per la porta a les onze i mitja. Podràs fer-ho ?

                        -Està bé.

            Mentre subjectava una bossa, l’avi agafava els ous. Les gallines estaven dins d’unes gàbies de ferro plenes de palla, amb un recipient amb aigua i un altre amb pinso. Es movien sense parar. Cloquejant amb crits incessants i molt curiosos per a mi, que no els havia sentit mai.

                        -Doncs açò ja està, anem-nos-en. Encara queda molt per fer.

            Tornàrem a la cuina. L’avi anava a fer-me un ou fregit, però de seguida li vaig dir que no hi volia.

-Tu t’ ho perds –em digué.

Em va donar una llista amb les coses que havia de fer. El primer era toldre les males herbes del jardí, de la zona del voltant de la piscina. Només començar no sabia distingir les males herbes de les que devien seguir allí. Però me les vaig apanyar el millor que podia llevant les que tenien el pitjor aspecte. El següent era regar les plantes. I hi havia massa plantes com per a regar-les totes així que vaig distribuir-me començant per les que més a prop estaven de l’entrada. Amb una arruixadora i els cabells arreplegats vaig regar les petúnies. Després continuí amb els dos rosers i finalment vaig regar, amb cura, el baladre. A les deu ja havia acabat amb tot allò. Però encara em quedaven feines per fer: arreglar la casa, preparar la cistella per a les onze i mitja i agranar el sòl.

La casa, no va ser complicada d’arreglar. Només eren els llits i escurar. La resta, l’avia ho mantenia intacte. Allò va ser més fàcil que menjar-se un ou. Com estava fatigada, vaig intentar prendre’m un xicotet descans amb un dels meus llibres i una tovallola blava estesa al terra. Però l’avi, que venia de l’hort, em va pillar per sorpresa.

            -No, no, no xiqueta. Ací es treballa fins al final. Què et queda?

            -Entregar la cistella i agranar el sòl.

            -Bé, acaba primer amb això. Ja tindràs la vesprada lliure.

A dures penes, vaig guardar allò. Tenia una cistella de vímet esperant-me. Dins d’aquesta hi vaig trobar dins una nota: “vint-i-dos ous, un meló groc, quatre albercocs i sis llimes”. “Qui voldrà aquestes coses?” –em vaig preguntar. La cistella va quedar preparada a l’hora indicada. De seguida vaig anar a la reixa de l’entrada i amb la cistella a la mà esquerra, vaig esperar l’encarregat.

Cap a les dotze menys vint, va passar un senyor alt i gros, pigós i amb barbeta. Anava vestit amb roba de camp, com la de l’avi.

            -Ací té, -li vaig dir- gràcies.

L’home es va detenir sense més, em va mirar de dalt avall i em va dir:

            -Ho sent, però t’has equivocat de persona jo no...

El soroll dels frens d’una bicicleta van tallar l’home.

            -Em busca a mi.

Era un xicot alt amb el pèl castany molt clar, quasi ataronjat. Amb els ulls a conjunt, marrons clars també. Portava roba d’esport: un xandall blau i blanc i unes esportives del color del cel. Atractiu i simpàtic, muntava sobre una bicicleta.

            -Ací tens –li vaig dir després de vacil·lar un poc.

            -Gràcies –em digué- sent el retard.

Abans d’anar-se’n, es va quedar mirant-me fixament, als ulls. Després va pujar a la bici i, com si estigués segur que em quedaria mirant com se n’ anava va girar el cap i em va dedicar un somriure. Un somriure perfecte.

            -Eres la néta dels Pous? –preguntà el senyor, que encara seguia allí, despertant-me d’aquell hipnotisme.

            -Sí, i tu ets...? –vaig reaccionar.

            -L’oncle d’ eixe jove esbojarrat –respongué- sent la mort de ton pare.

Vaig inclinar el cap, com a gest d’agraïment.

            -Adéu! Si necessites qualsevol cosa sóc Abel.

Devia continuar amb l’última feina: agranar el sòl. Així que vaig tancar la reixa negra i amb un somriure d’orella a orella vaig agafar la granera.

Els taulells del terra formaven la figura d’un pou d’aurat. D’aurat com l’or, com els rajos del sol i com la mel, la qual m’encantava. Estava ple de fulles i de branques d’arbres que acorralaven aquell pou.

            -És el pou dels desitjos –va dir l’avi al meu darrere- li has entregat la cistella?

            -Sí, només em queda agranar aquest “pou dels desitjos”.

            -Molt bé, continua així, però abans ajuda’m a netejar la piscina, vols?

Res d’ajuda. Ho vaig tenir que fer tot jo sola. Canviar la pastilleta de clor, netejar-la amb una ret i encendre l’ aixeta per què estigués més plena. Pel front començaven a caurem gotes de suor. I encara  havia d’ agranar aquell maleït sòl!  “Tu pots, tu pots...” –em vaig donar ànims.

Amb açò, vaig seguir agranant el terra. Vaig recordar una cançó que mon pare em cantava, tractava d’una jove a la que la mar se la va endur. El seu nom era Alfonsina i encara que em posava trista cantar-la, en aquell moment, vaig començar a cantar amb força. Amb molta forta perquè em pogueren sentir fins allà dalt; fins al cel.

                        -Però al final les ones la tornen? –digué una veu darrere de la reixa.

Em vaig pegar la volta. Era el jove d’abans, estava darrere de la reixa i m’estava mirant. “Quina vergonya! –vaig pensar- amb sort no m’ ha escoltat des del principi”.

                        -Pots acostar-te, no mossegue.

Dubtosa, em vaig arrimar cap a ell.

                        -Quin és el teu nom? –preguntà.

No li vaig contestar. Em mirava d’una manera estranya. Com bocabadat.

                        -Què passa? –li vaig dir.

                        -Els teus ulls...

                        -Tens algun problema en els meus ulls marrons i simples? –li vaig preguntar una mica alterada, pensant que em diria alguna cosa despectiva.

                        -No són marrons i simples, jo diria que..., tenen un cert toc d’avellana.

                        -Un cert toc d’avellana? –preguntí sorpresa.

                        -Sí, just a l’interior, a prop de la pupil·la. –va dir apropant-se senyalant eixe suposat cert toc d’avellana- m’ agraden. –conclogué dedicant-me un altre somriure, el qual, contagiant-me, va fer que jo també somrigués.

                        -Em diuen Ela, com la lletra.

                        -Ela? Què curiós... –es quedà pensat.

                        -I tu eres...?

                        -Arnau. Em caus bé Ela, eres nova per ací, veritat? –vaig assentir- aquesta vesprada passaré a per tu. Algú haurà d’ensenyar-te Migroure. Adéu!

            Abans què pogués dir res, va muntar en la bici i va desaparéixer. Jo, encara seguia allí queta, pensant: “un cert toc d’avellana...”.