Avions de paper mullat.

1.   

El capvespre deixa els colors del foc al cel, a la sorra, a la malesa i al pèl d’Èric que, lleugerament  rogenc, pareix cremar baix el sol. Està tombat entre l’herba, envoltat de panissars alts i verdosos. Amb el cap deixa’t caure sobre les mans i una rameta d’anís als llavis, mira els núvols moure’s.

     -En què penses? –li pregunta Lluís.

     -En que eixe núvol pareix un porc.

     -És possible –diu arronsant les espatlles- el de l’esquerra és com un rinoceront.

     -Però què dius? –protesta Jordi arrufant el nas- és més bé una tuneladora.

     -Una tuneladora? –rebufa Lluís- clar que no!

   Lluís també està tira’t sobre la malesa. Té les cames creuades i la mà dreta al coll. Els últims rajos de sol aclareixen els seus ulls verds i fan brillar els seus cabells rossos cendra. Al seu costat està Jordi que, enjogassat, arranca herbes a l’atzar del terra sense tan sols mirar-les.

     -Aleshores, és un coet. –conclou Èric.

     -Sí, -afirma sense vacil·lar- es tracta d’un coet enorme, d’eixos que va fer la Nasa per llançar-lo cap a la lluna, per primera vegada.

     -Un daurat i lluent, com l’or. –aporta Jordi gratant-se la punta del nas.

És produeix un silenci. Un ventijol arrufa els camps i els panissars comencen a agitar-se. Es pot escoltar el panís anar d’un costat, a un altre. Cada espiga s’ha convertit en una ballarina que, hipnotitzada, balla submergida en una dansa espectral. Dirigida pel vent, la ballarina només es deixa dur. Lluís s’arrauleix entre l’herba, sospira i pensa en el color de l’or. Recorda la cadena d’or de la seua àvia penjant al seu coll eternament. Somriu. Pot veure l’or a les esportives d’Èric i a les espigues que el voltegen. El veu als cabells de Laia i a les nits d’estiu vora el riu, amb el pare, junt a l’irregular trontoll de les cuques de llum volant, lliures, pel càlid aire. I també, el troba amagat en una capsa de fusta a l’habitació.

              -Esta nit us acompanyaré a entregar-los el que devem –diu Lluís amb un fil de veu.

              -No, ja ho havíem parlat i anirem Pau i jo –mormola Jordi incorporant-se entre la malesa.

              -Jordi...

              -Digues.

              -Aneu amb cura –diu Lluís mirant-lo als ulls.

Èric recordava com es clavaren en aquell embolic. Era febrer i la neu s’apoderava del poble. Dels seus estrets i irregulars carrerons, de la teulada de les cases i fins i tot del sonar de les campanes de l’església. Vaig mirar enrere. Dues dones retiraven la neu de l’entrada d’una carnisseria amb un poal i una paleta. Però pareixia quasi impossible esquinçar aquell mant blanc. Estava aferrat al terra, com un caramel apegalós i passat al paladar. El calor del sol tampoc servia d’ajuda per fondre-ho. Aquell era un sol dèbil i fred que no  il·luminava tant com abans. Èric mirava l’escena i reia al seu interior: “No  ho aconseguirà” –va pensar.  L’ hivern, no s’ho permetia amb la gran quantitat de núvols grisos i amuntegats que va col·locar. I es que l’ estació més gèlida de l’any havia aplegat massa apressa i amb molta força. De sobte, va veure Pau a la porta de la carnisseria gesticulant i a punt de llançar una pedra al finestró.

              -Què passa? –es va aturar Èric.

              -Tenim què parlar! –cridà Pau deixant la pedra de nou a la calçada.

     Èric tancà el finestró i baixà corrents a la porta. Allà va veure a Pau, gelant-se del que fred que feia.

              -Jordi va parlar ahir amb els dels panissars –mormolà a l’oïda d’Èric.

              -I això? –digué sorprès- Què ha passat, Pau?

              -Necessitava diners per pagar el lloguer del pis i ha decidit ajudar-los.

              -Ajudar als xics dels panissars? –Èric no acabava de creure-ho.

              -Sí Èric, sí i nosaltres el tenim que ajudar. Fa una estona he parlat amb Lluís i està d’acord. Només em de repartir la mercaderia entre la gent del poble.

              -Som uns camells, uns traficants? –exclamà alterant-se.

              -Baixa la veu i tranquil·litza’t que no serà res, sols un encàrrec o dos, com a molt tres i Jordi podrà viure davall un sostre.

              -A mi no em fa gràcia i les coses amb eixos traficants italians ja saps com acaben. No sé tu però jo encara no he oblidat a Guillem.

              Els ulls del color de l’avellana de Pau s’obriren i desviaren, de seguida, la pupil·la a un altre lloc. I és que cap veí del poble havia oblidat la història d’aquell jove i al paréixer Pau tampoc. Guillem tenia setze anys quan es va involucrar en l’assumpte de les drogues. Ningú sap realment la causa però les males llengües parlen que va ser degut a les eixides nocturnes de sa mare amb el forner. Diuen, que els va trobar una nit besant-se en un carreró i que el dolor el va omplir i va acudir als dels panissars. Els xics dels panissars són uns dels majors traficants de drogues de tots els barris del voltant. Al principi, només eren rumors que corrien pel poble sobre una banda italiana que traficava amb droga i que estava formada per joves dels tretze als vint-i-un anys. Es començà a escoltar que s’amagaven a la fàbrica antiga de tèxtils, just darrere dels camps de panís. Però va ser el cas de Guillem el que va fer canviar d’opinió la gent del poble. Tothom recorda encara les dues setmanes d’angoixa constant, les nits en vela amb una infusió a la mà, la porta de sa casa oberta per si tornava i no tenia claus. Però Guillem va aparèixer mort amb una bala al front i sang seca, com una joia innocent, entre l’or del panís i l’herba humida.

              -Però açò no té res a veure amb el que va passar amb Guillem –respongué finalment - ell era un consumidor, nosaltres els ajudarem. –li va donar un colpet al muscle- ajudarem a Jordi.

              -Està bé –acceptà Èric- però ho mantindrem en secret, serà ràpid i no afectarà les nostres vides.

              -Clar home, inclús serà divertit –digué amb un somriure fugaç- una experiència més.

     Ara Èric troba aquelles paraules llunyanes. Troba aquell matí com el principi de tot i vol trobar prompte aquella experiència com un record més del passat. La maria ja l’han repartit i Jordi ja té el quaranta per cent dels guanys per pagar el lloguer. Només els queda, per completar la feina, entregar la capsa amb el seixanta per cent als dels panissars.  I, quan vinga la nit, Jordi i Pau s’encarregaran d’allò. Durant tot el procés de repartir la mercaderia han passat moltes coses i Èric vol que tot, acabe prompte. S’escolta un soroll entre la malesa i els tres es giren alhora. És Pau que, vestit amb l’equipatge del futbol, sembla un heroi entre el panís amb les esportives verdes i un baló roig que porta a la mà, victoriós. Laia va amb ell. Ella és la seua xicona. Té els cabells daurats i els ulls com dos castanyes cremades per les flames d’una xemeneia encesa una nit màgica de tardor. Sempre porta un llaç blau entre el pèl que li cau amb formes irregulars i naturals pels muscles, d’una certa manera despentinat, rebel. Pau dirigeix la mirada als tres amics que estan tirats entre l’herba. Els dedica un somriure mentre avança entre rialles amarrat a Laia.

              -Tres a u xiquets! –exclama Pau ajudant a Jordi a alçar-se.

              -Enhorabona –li felicita Èric amb una palmadeta al braç esquerre.

              -El segon gol l’ha marcat Pau –diu Laia mirant-lo orgullosa.

              -Doncs això cal celebrar-ho! –diu Lluís posant-se de peu.

     Ara que Pau ja ha arribat, tots, comencen a avançar entre els camps de panís. Els colors del foc són més intensos. El sol és taronja i el cel, descobert, sembla una flama gegant, potent. La dacsa està més lluenta amb la llum tènue acaronant-la. Jordi i Lluís van al davant. Èric els repta a una carrera mentre Pau i Laia, agafats de la mà, es miren als ulls, riuen i avancen tranquil·lament baix el ja fràgil capvespre.

     I és que amagat, entre el panís, hi ha un riu. Un riu d’aigües cristal·lines del qual, com posat allà per equivocació, hi ha el Ligeau. El Ligeau és un penya-segat que cada vesprada dels mesos d’estiu els fa volar. La primera vegada que Lluís es va llançar tenia onze anys.  Allà, entre un parell de sarses, està la paret rocosa que els porta a la cima del Ligeau. Comencen a despullar-se. Els donen la roba a Laia que els espera entre l’aigua. Ascendeixen, a poc a poc, entre la pared rocosa. Intenten no mirar avall però Lluís no ho pot evitar, mira i el cor comença a bategar al seu pit accelerat. Quan apleguen al més alt un silenci incòmode el sinunda. Com no, allà, assegut a la vorera del penya-segat, en el lateral esquerre, està Puput. Puput és encara un xiquet. És un nen petit que ha vist més del que deuria. Una esgarrifança recorre el cos de Jordi quan Puout es gira i el mmira directament als ulls. Els ulls gegantins turqeusa de Puput parlen per ell, des de que el seu germà va morir no ha tornat a dir cap paraula. Puput estira el braç i agafa un paper blanc. El doblega cuidadosament i quasi a l’instant té un avió de paper entre les seues mans. Puput el mira, sospira i el llança. Els quatre miren l’escena espectants, però no sorpresos ja que es repeteix cada vegada que pugen i el veuen allà assegut. L’avió de paper dels recorda que estan a punt de caure, de recorrer eixe mateix camí d’increible descens. Com sempre, Jordi és el primer. Té la respiració accelerada i les cames, en ocasions, li titil·len. Sap que quan dóne un pas més caurà al riu des de quaranta-nou metres. Jordi es tira cap arrere i l’adrenalina comença a recórrer el seu cos. Agafa l’impuls i dóna un salt en l’aire. Mentre cau, Jordi somriu, crida a plens pulmons i encara que la caiguda puga ser mortal vol, tornar a fer-ho, una vegada més.

              -Impresionant –diu mentre es retira gotes d’aigua dels ulls.

              -M’ho crec –respon Laia.

Lluís i Èric es llancen alhora. Donen un par de volantins en l’aire i cauen de cap a l’aigua. Es tiren aigua mentre s’acosten cap a Jordi i Laia. Lluís i Laia intercanvien un somriure fugaç que es interromput per Èric que, es frota els cabells llançant aigua a la cara de Laia.

              -Quin germà més graciós t’ha tocat! –comenta Jordi, irònic.

              -Es nota que jo sóc major –diu Laia llevant-se l’aigua de la cara.

              -Només per quatre minuts –es defèn Èric.

              -Mireu! –exclama Lluís sorprès- pareix que al fi Pau es va a llançar.

     Tots miren amunt. Allà hi ha una figura menuda que sembla ser Pau. Vacil·la entre el penya-segat i es veu com s’acosta i s’allunya. S’acosta i s’allunya...

              -Va Pau, tu pots! –l’anima Jordi.

              -Ara és el moment, Pau! –crida Èric ben fort- tira-li!

La figura s’allunya i per uns instants ja no es veu. Pau mai ha tingut valor de tirar-se pel Ligeau. No sap ben bé que li ocorre però el mirar avall fa que tinga l’impuls de tornar enrere. No ho pot evitar. No té valentia suficient, no té el que ha de tenir. Però recorda el gol que ha marcat, el petó de Laia, els ànims del altres i... quasi sense adonar-se, es tira cap arrere per agafar l’impuls però just quan hi ha que donar el salt final, s’arrepenteix.

              -Pau! –el crida Laia trencant el silenci- Pau, si no vols fer-ho no ho faces!

     Pau l’escolta i es retira finalment. Quan va a baixar s’adona que Puput el mira fixament i, encara que parega increíble, Puput li somriu lleugerament. I és que els dos saben que, algun dia, Pau, volarà des del Ligeau.