El camí tenia gel i al principi vaig témer que les rodes relliscaren o que els cavalls es negaren a continuar, però en Central Park no ocorrien desgràcies, no al menys per aquells temps. Traguí el cap per una de les finestres i vaig veure els camps de flors plens de gel. De les roselles penjaven agulles cristal·lines i els desmais ja no tenien llàgrimes. Segurament, les havien esgotat totes. Aquell hivern aplegà a Manhattan massa ràpid. La nit del 25 de novembre, pujada a la teulada, vaig veure nevar. Els flocs caigueren a poc a poc.
–No quallarà –digué Pit.
Però al matí següent un mant blanc cobria tot el barri. La senyora McGinnis, veïna de sempre de la casa d’enfront, amb un poal i una paleta pretenia esquinçar la gran quantitat de neu acumulada. Em va paréixer impossible, allò estava aferrat al terra, com un caramel apegalós i passat al paladar.
-Açò està completament fóra de l’habitual! –cridava Mrs McGinnis mentre pegava al sòl amb l’eina- A Manhattan no nevava tan prompte des del 84!
Però em vaig prendre molt bé que l’estació més gèlida de l’any haguera aplegat tan ràpid ja que Marie va decidir acollir-me a París. Aleshores, no passaria fred. Al menys no tant com el que va passar la meua família a Nova York. Vaig veure a George, el conductor, que semblava una d’eixes estàtues hieràtiques que posen a les places de les ciutats importants. Y Peter s’havia adormit al meu costat, així que per a veure els seus ulls verds, hauria d’esperar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario