Vétheuil

Estava assegut a l’arena rogenca i humida. Un suau ventijol m’acaronava de tan en tan. Des d’allà, podia sentir l’aigua anar i tornar. Amb el seu vaivé. De vegades lent, de vegades ràpid, però sempre constant, ja que mai parava. Em va semblar un cel en moviment. I es que tenia el mateix color blau intens. Només havia canviat els ocells pels peixos i els núvols per les ones. Tot era exactament com l’avi m’ho havia dit. El color, els ventijols, l’arena..., Vaig apropar-me fins acabar tombat a la vorera. Per uns segons vaig sentir que mai veuria una cosa com aquella. Ara, hi havia dos cels, un allà dalt i l’altre ple d’aigua. Però de cop i volta, una ona em va mullar sencer.

-Altra vegada t’has quedat adormit?–cridà una veu a la meua orella- Et fa bon gust aquest lloc sagrat? –em va tirar a la cara l’aigua freda que quedava al poal rovellat que portava a la mà- No tens vergonya ni la coneixes!

Quan vaig ser conscient que de nou m’havia quedat adormit al cementeri, em vaig alçar d’un bot. Vaig començar a córrer entre l’herba seca. El vell em seguia a molta distància, amb la seua cama coixa i portant el poal rovellat entre sacsejades. Esquivant làpides i xiprers, que hi havia per tot arreu, continuava fugint. Vaig decidir parar sis segons, li treia massa avantatge i preferia tenir-lo més prop per veure’l furiós soltar malícies sobre mi. De seguida va aparéixer cridant com un desmesurat. Al veure’m es va ensopegar amb una branca de xiprer tirada al sòl i el poal va eixir volant pels aires. Vaig esclatar a riure. Per a mi era tota una diversió tenir un vell boig corrent al meu darrere. Estava alçant-se del terra quan va soltar un grunyit, semblava que no li feia tanta gràcia com a mi. En escoltar-lo, em vaig dirigir cap a un dels set panteons. Sempre, per eixir victoriós de la persecució, em col·locava a l’interior d’un panteó i esperava fins que el boig, cansa’t, es quedava adormit en un dels bancs. Així que vaig decidir seguir la rutina. Però el vell també la coneixia i el tomb que havia pegat, junt amb les meues rialles i totes les nits que passava al cementeri s’havien anat acumulant. De sobte, el vaig tenir allà dins amb sang al genoll, flames als seus ulls i una enorme branca de xiprer a la mà dreta.

-Fill del dimoni! Em tens fins als nassos! –cridava donant colps amb força per tot arreu- Has creuat la línia entre la terra i l’ infern! Faré que et quedes ací i no serà viu!

Un pobre test amb flors fou un de les víctimes del boig i de la seua arma. Els quals van fer amb la ceràmica infinits trossos escampats al terra del panteó. Els pètals de les flors caigueren traçant en l’aire irregulars formes. Jo observava hipnotitzat el suau descens mentre la branca de xiprer m’esgarrapava la galta. Una gota de la meua sang va quedar barrejada entre els pètals dispersos pel sòl fred. En aquell mateix moment, “el boig”, va deixar de fer-me gràcia.

Vaig comprendre que les meues nits a l’herba seca s’havien acabat i que només podia començar a córrer. I així ho vaig fer. Em vaig anar d’allà i estava decidit a no tornar mai més. Correguí com un cinquet fins que tenia dificultats per deixar eixir l’alè a l’aire. Em detinguí. Els camins que insconscientment havia seguit m’havien portat a les rodalies de la ciutat. Feia molt de temps que no em deixava caure pels camps, el bosc o el llac. Tant, que ja quasi no recordava que al mig d’un dels primers camps de flors, vaig passar la meua infància. Encara continuava allà, entre les flors i la malícia, la caseta de la teulada roja. Desfeta, fosca i plena de records. Un sospir se’m va escapar sense poder evitar-ho. Em va paréixer veure l’àvia asseguda a la cadira cosint-me el meu barret de llana blau, com el cel, i a l’avi contar-me històries davall les estrelles. Recordí el que més em satisfeia: perdre’m al bosc després d’una càlida pluja d’estiu i olorar l’intens olor dels pins. Però ja era massa tard. La vida a les rodalies fou envejable. Tot acabà quan els avis em deixaren quan només tenia nou anys. Des d’aleshores m’ho vaig apanyar com poguí menjant del que trobava, dormint al cementeri i furtant tot allò que veia accessible. Dit així sona trist i dolorós però el cert és que no s’estava gens mal. A les vesprades, baix els dèbil rajos de sol que es deixaven caure durant el capvespre, muntat sobre la meua bicicleta verda, recorria els camins fins que la lluna acabava d’eixir. I a les nits d’estiu, em col·locava al centre del camp de roselles i veia les estrelles amb els ulls ben oberts i meravellats. En cap altre lloc es poden veure millor els astres que d’es d’allà. Quan estava famolenc anava al mercadet dels dissabtes i tornava amb les butxaques plenes de menjar. I si el que volia era passar una bona estona em col·lava a la taberna per veure els borratxos dir barbaritats. Però mai