14-2-41
Estimada Carme,
Fa ja massa temps que t’estime en silenci. Massa temps que escric paraules al vent demanant-li ajuda, i ell, burlador de la meua ànima, em separa de tu. No m’importa la xemeneia que vomita fum, no m’importa passar fam, fred, ni cap de les penúries que hi ha en aquest inevitable infern, mentre puga saber que tu, estàs ben lluny de tot açò. Lluny d’aquest holocaust interminable, d’aquesta guerra esgarrifosa, d’aquest niu on, et puc assegurar que, es maten més de dos pardals d’un tir. Carme, que pensar en tu, en els teus cabells rossos i en el teus ulls del color de la maragda, és l’única cosa que em fa poder alçar-me després de cada caiguda. I puc assegurar-te que cada vegada, són més dures. Però encara així, l’únic que vull és dir-te allò que mai em vaig atrevir a dir-te. I dir-t’ho ven a prop, a l’orella, en un suau murmuri com, silenciosament: t’estime. Podria, amb el meu somriure, si l’amor que sent per tu fóra correspost, callar totes les veus que em dolen a tothora en el llenguatge del dimoni, podria esborrar totes i cada una de les creus esvàstiques que decoren la penombra, però per damunt, podria, curar aquesta cicatriu plena de buit i que incessant derrama sang, i d’aquesta manera, sanar el meu cor. Una llàgrima amoixa per la meua galta recordant-me el sabor de l’estiu. De tots els estius que vaig passar junt a tu a la platja. I em penedeix de no haver-te besat entre la càlida arena junt a l’irregular vaivé de les ones que, al aplegar a la vora, callen eternament. Ara només plore per tu, estimada meua. Plore llàgrimes semblats a trossos de cristall: fan mal. Tal vegada, demà siga jo el que creme, tal vegada demà siga jo el jove rebel vençut i mort, al que lleven la bruta roba a ratlles, i troben, a prop del meu cor, aquesta desesperada carta d’amor. Però, saps? Jo ja estic mort. Vaig morir el dia en el que m’apartaren del teu costat. Ara ja, com veus, somni a cada instant en el paradís. Un paradís lluny de Mauthausen, un paradís lliure, republicà i espanyol, un paradís ple d’igualtat i de respecte, però per damunt de tot, un paradís al teu costat, Carmeta meua. Al costat dels teus ulls, de la teua faç, de la teua tendra i delicada pell,del teu alè... allò si que si seria un paradís! I és que si fores meua, el paradís puc prometre’t. Sé que aquestes paraules mai no aplegaran al seu destí: el teu cor. Però per a mi són el passaport a aquest paradís al que un dia, més prop del que creus, aplegarem, els dos..., junts.
L’home que et promet el paradís;
Teu per sempre: Cèsar
2n premi, Paraules d'amor, 2012
