Els avis

No havien passat cinc minuts quan el tren es va detenir en sec. Després de donar un bot, que quasi em tira a terra, vaig agafar l’equipatge i una bossa plena de llibres que no cabia a la maleta. No estava nerviosa. Sabia que m’esperarien per allà prop i que aplegaria de seguida a la casa dels avis. Si alguna cosa posava nerviosa era saber que anava a ocórrer a l’endemà. I també a l’altre, i a l’altre, i a l’altre...

            Només posar un peu al sòl fred d’aquella estació, vaig veure l’avi enfront meu, assegut en un banc rovellat. Era l’únic que estava allí. Amb els camps d’horta i d’herba que hi havia al voltant, quasi donava la sensació que realment estàvem a l’aire lliure. A l’aire lliure en una nit clara, però silenciosa. Amb els seus setanta-dos anys, els quals no aparentava, es mantenia a bon gust. Portava les mans a les butxaques i una boina negra al cap. Les seues ulleres eres marrons, com la seua samarreta, la qual li arrodonia encara més la panxa.

            -Avi! –li vaig saludar amb un petó.

            -Xiqueta meua, quan de temps ha passat! -començava a exagerar- estàs molt més alta i molt més prima! Anem, cal que menges alguna cosa, fas cara de tenir fam.

            I és que l’avi tenia raó. Sempre m’ocorria igual. Durant el viatge en tren no tenia gana de res, però en abaixar era com si el sentit i la necessitat tornaren a mi.

            Mentre eixíem, vaig llegir un cartell de ferro penjat a dalt de l’edifici de l’estació en què posava: “Estació de Migroure”, just al costat hi havia un enorme rellotge que marcava les deu de la nit. En veure l’hora, un badall va ressonar per tota l’estació. L’avi, que s’havia adonat que jo l’havia deixat escapar, em va dir:

                        -Només aplegar soparàs i et gites. Demà ja desfaràs l’equipatge filla.

                        -D’acord, com vulgues. –vaig respondre.

            Va agafar el meu equipatge i se’l va penjar al muscle esquerre. Avançava entre la nit mirant el cel. No va abaixar la vista cap al terra sense asfaltar d’aquells camins en cap moment. Ho coneixia tot tan bé que podia observar les estrelles i caminar alhora. Els peus de l’avi, anaven sols.

            De sobte, es va parar.

                        -Acosta’t, -mormolà assenyalant el cel- la veus? Preciosa, no creus? Si està en quart creixent, les seves puntes assenyalen l’est i si està en quart minvant, l’oest. Si alguna vegada et trobes per ací perduda, busca el nord a través de la Lluna i segueix en línia recta, et portarà a casa. Però ves en cura filleta meua, inclòs la lluna enganya. Quan té la forma de “C”, de creixent, realment està minvant.

                        Bocabadada, seguia les explicacions de l’avi. Que com si allò es tractés d’un secret importantíssim, quasi ni el podia escoltar. Allò em podria ser útil. A més, l’avi era un avi, i els avis transformen ximpleries en coses amb valor i, de vegades, amb una mica de màgia.

                        -Comprova-ho –em digué- busca el nord i segueix recte.

                        -Quart minvant..., est, el nord estarà..., per ací.

                        Amb seguretat, vaig començar a caminar cap al que hauria de ser el nord. I sense adonar-me, havia topat amb una reixa negra, l’entrada a la casa de camp. No la vaig obrir. L’avi, que m’havia seguit, fou qui entrà primer al jardí. Encara que la nit era clara, allà dins tot era obscur i no es veia res. Em va agafar del braç i em guià travessant l’herba.

L’àvia ens esperava a la porta. Portava un davantal i un drap de cuina a la mà. Sempre vaig pensar que era una persona ordenada, neta i estricta. I no em vaig equivocar. Les seues ulleres, els seus cabells marrons, el seu nas xato, els seus dits fins i llargs i la seua alçada, em deien que encara no havia aplegat als seixanta-cinc. La casa, amb el terra intacte, les parets d’un blanc perfectíssim, les fotografies de la família per tot arreu col·locades cuidadosament junt a un munt de figures de porcellana i les cadiretes de fusta, pel que pareixia tallada a mà o fetes per l’avi, de tall exacte i mil·limètric, feien pensar que l’àvia, era neta i massa ordenada.   

                        -Endavant, endavant! –em digué amb un somriure- puja-li les coses a la nena a la seua habitació –li va dir a l’avi- i afanya’t que el sopar ja està.

Vaig notar, que un intens olor a albergínia es col·lava cuidadosament pel meu nas. “Albergínia...”-vaig pensar- “quant de temps fa que no menge”. La veritat era que l’última vegada que vaig provar l’albergínia no em va saber gens bé. El seu gust era massa estrany, el recordava perfectament. Però va ser la gana que tenia la que va fer que aquella albergínia que hi havia per sopar fos com el menjar més exquisit que mai no havia tastat.

Asseguts els tres en cadires de fusta, menjant albergínies i sense televisió, un pressentiment em va passar pel cap i és que l’estiu, eixe estiu, seria molt llarg.

            -Ací tots col·laborem. A l’hort, a les feines de la casa, al galliner... i tu ajudaràs també –digué l’àvia- demà al matí quan Gaspar, el gall, dóne el seu crit, començaràs les teues faenes,. D’acord? –vaig assentir- encara que estiguem jubilats necessitem diners extra i si tenim que mantenir-te, necessitem, aleshores, la teua ajuda, ho comprens? –vaig tornar a assentir- l’avi t’indicarà el que has de fer, demà hi ha mercat al poble i passaré fóra el matí, no cal que et diga que et comportes, sé que ho faràs, veritat xiqueta? –per tercera vegada, vaig assentir- bé..., doncs ara ves i pren un plàtan de postres i després a dormir. Si tens fred hi ha dos parells de llençols dalt l’armari.

            -Gràcies, no patiu –li vaig contestar- ah, i bona nit!