Més enllà

Mentre mirava per la finestra, observadora com sempre, em vaig adonar que algú m’estava mirant.

            -Vol alguna cosa senyoreta? –em digué el cambrer- aigua, algun refresc, pot ser?

            -No, gràcies.                                                    

Als viatges en tren mai no tenia gana. Ni gana, ni son, ni set; però si angúnia. I l’única solució per alleujar-la, la vaig trobar més enllà dels cristalls de les finestres d’aquell tren. Allà on només els meus pensaments arribaven i el meu temps es parava, amagat, i sols amb un colp de sort, jo, podia trobar-lo i fer-lo seguir. Perquè a pesar que jo seguia al tren, era com si una part de mi continués a l’ exterior. Però com no podia veure-ho, m’ho imaginava.

Per uns segons, el meu temps es va seure vora el caudal d’un riu. Les seues aigües li banyaven els peus mentre que un suau ventijol li acaronava la faç. A la llunyania es veia un pont. Un pont verd descolorit que feia joc amb els nenúfars que el rodejaven i que contrastava amb l’ombra provocada pel munt d’arbres que l’acorralaven. El meu temps, desconeixia completament on portava aquell pont, perquè l’havien construït i qui l’havia construït. Pot ser, una història d’amor s’ocultava entre el corrent que passava davall seu.

Quan el meu temps va tornar, esperant per detenir-se de nou, vaig veure, entre la claror de la llum del sol, un munt d’ocells que volaven units pel cel. El meu oncle, Jesús, que estudia la trajectòria de les aus migratòries, em va contar que en aquella època de l’any, se’n van fugint de la calor sens conéixer què serà d’elles més endavant. Feien el seu viatge d’emigració. Un viatge que es recorre quan d’ on vens no hi queda ni un racó per a tu i no saps ben bé cap on vas, només que has de fugir. Si bé ho pensava, jo era com una au migratòria en el seu viatge d’emigració. Com una oroneta que busca consol entre els núvols. Però amb l’única diferència que, elles fugien de la calor i jo: jo fugia de la por dels records. Però també tenia el cor a mil per hora. Cada aleteig d’aquelles oronetes era un batec del meu cor. Què seria d’elles; què seria de mi?

El que sí que tenia clar era que ni d’ on venien elles ni d’ on venia jo quedava lloc per a nosaltres. Des de la mort del pare, tot, inesperadament va canviar. Les llàgrimes queien dels meus ulls sense poder evitar-ho. Independents de la meua ànima que deia que no plorara més, elles queien i queien.

El matí en el que va faltar, el sol seguia allà dalt, com sempre. La seva mistera negra continuava al rebedor junt a un cendrer de vidre, com sempre. Les seves llentilles estaven submergides en els líquids corresponents, preparades per al dia següent, com sempre. Tot seguia preparat per començar un nou dia. Però eixe nou dia, per al meu pare no anava a començar.  

Ningú haguera dit que aquell matí de maig una part de la meva ànima s’havia mort en veure que mon pare no obria els ulls.

Als catorze anys orfe de pare i mare. La vida et dóna tombs. Forts tombs que ni mereixes ni esperes. Sorpreses mal acollides diria jo. I la mort del pare, fou una d’elles.  

A la nit, l’àvia va telefonar a casa. Amb la seva ronca veu em va dir que d’ara endavant viuria amb els oncles a Marsella, a partir del setembre.

            -Però què faré fins al setembre? –li vaig preguntar.

            -Passaràs l’estiu amb nosaltres, a la casa de camp.

La veritat era que no recordava aquella casa de camp. És més, si coneixia als avis era gràcies als Nadals i a la mare, la seva filla. Però m’agradara o no la idea de passar l’estiu junt als estrictes avis, ara ja, era massa tard. Estava a vint minuts d’aplegar a l’estació de trens i amb un llarg sospir i el cor encara a mil per hora, conéixer que seria de mi.

Durant aquells últims vint minuts de la meua trajectòria d’emigració, l’angúnia seguia present i el meu temps estava ansiós de que el manara més enllà així que vaig decidir enviar-lo a un últim lloc. Al cap d’ una estona, un mant rogenc va cridar l’atenció de les meves pupil·les. Un immens camp de roselles s’estenia al voltant de les vies del tren. No recordava on, vaig llegir que, les roselles, són les ferides del camp. Però també, vaig pensar, són el seu punt dèbil. Com és el punt dèbil d’una persona el seu amor. Mai no havia vist tantes juntes. Al meu poble, només hi apareixen cinc o sis en tot l’any. Jo sé que ixen amb por. Envoltades de matolls i d’impures herbes, intenten subsistir. Una vegada, la meua amiga Clàudia em va regalar una al meu cinquè aniversari. La vaig mantenir guardada entre les fulles d’un llibre de pintura de Monet fins que ja només perdurava un pètal. Un pètal sec i descolorit però igual de preciós que com si acabara de florir. Aquelles roselles em paregueren extretes d’un quadre i col·locades allì, cuidadosament, amb el fi de furtar algun somriure. Amb mi aquelles roselles, ho aconseguiren.

Sens dubte, aquell va ser l’últim lloc en què el meu temps es detingué. En el camp de roselles i en la silueta d’un jove. Vaig veure’l al final del paratge. Corria muntat en una bicicleta roja pel mig d’un camí que hi havia entre les roselles. Quasi no es podia distingir el roig de la bici amb el de les flors. De lluny, pareixien només un.

A poc a poc, s’apropava cap a les vies del tren. Eixe jove tenia alguna cosa que em cridava l’atenció. Que va fer que no pogués apartar els meus ulls d’ ell. Em tenia com hipnotitzada. Però el tren va seguir i no vaig poder saber com era. Només ho va saber el meu temps, que es quedà amaga’t; observant-lo.