Junts

Els primerencs rajos de sol es deixaven caure sobre les aigües del Sena.

 Acariciant-les amb cautela, pintaven el riu dels colors de l’alba. I com a nadons,  s’escampaven fràgils descobrint cada gota d’aigua dolça. Tocant-se, adherint-se, unint-se formant només un reflex ataronjat que, a poc a poc, s’anirà apagant. El llambreig difús dels trèmuls es deixava balancejar per un suau vent que l’acaronava. Els cavalls avançaven i cada vegada em costava més veure com el riu, tímid, s’amagava entre les branques. Però encara així podia contemplar com el dia, pausadament, anava naixent. Sense cap tipus de pressa. El camí era completament irregular. Estava ple de pedres, sorra i d’herbes roïnes que ningú llevaria. El carro es sacsejava indefens i no paràvem de donar tombs. Però ens acabàrem acostumant.

Arribarem a Vétheuil abans del previst. El carro va parar en sec i els cavalls renillaren assotant les seues pells en l’aire. Lluís va ser el primer en baixar. Va donar un bot amb precisió i caigué sobre la sorra i, després d’incorporar-se, estengué les seues mans i em va ajudar a baixar. El conductor,  igual d’estrany i misteriós que feia dos dies, ens deixà les bosses tirades sobre l’herba. Amb un àgil moviment pujà al carro i desaparegué entre els trèmuls. Lluís i jo ens enfrontàvem a un nou destí. Era el meu millor amic, veí i company de somnis de sempre i s’havia que podia comptar amb ell, i això, m’agradava. Seguirem el senyal que ens indicava el camí cap a l’esquerra. I, travessàrem de nou un camí completament irregular i envoltat d’arbres, però curiosament estret. Al final del que pareixia un carreró sense eixida, vam apartar dos arbustos a l’atzar i allà, a la llunyania, com si jugara a l’amagatall, estava la granja. No me l’imaginava tan gran, ni tampoc tan solitària ni amagada de la resta del món. Lluís es clavà estratègicament entre els matolls i els subjectà perquè jo poguera esquivar-los. Els dos ens quedàrem immòbils observant el que seria, a partir d’ara, la nostra casa.

Podíem distingir la gran casona principal, amb les teules roges i la façana blanquinosa, i les altres més menudes que l’envoltaven. Em va cridar l’atenció que estiguera al mig d’una plana. Una plana completament rodona i envoltada d’arbres. Resguardada, protegida en silenci com un secret i tal vegada per alguna raó.

  Començàrem a caminar i quan més a prop ens trobàvem més ràpid em bategava el cor. Per un instant, vaig voler tornar a casa. Junt a l’avia i les seues mans rugoses i tendres. Junt al calor  del foc i del carbó en aquelles fredes nits d’hivern en les que, asseguda al tamboret de fusta, l’avia donava vida al vell piano de cua. Si tanque els ulls puc escoltar les notes volar per l’aire. Puc sentir els seus dits amoixar les tecles amb suavitat i puc veure el seu cos moure’s lentament, al ritme de la melodia. Sens dubte, ho trobaré a faltar. La trobaré a faltar.

El matí que vaig rebre la primera carta, estava plovent i feia més fred que mai. O al menys, això em va paréixer. Veia les gotes d’aigua desfer-se a l’ampit cada vegada més ràpides. Vaig obrir la finestra i les vaig tocar. Estaven fredes, quasi congelades. Entre l’espessa boira vaig diferenciar la figura de Joan, el carter, que deixava les cartes, entre la pluja, cuidadosament a la bústia verda. Després, el vaig veure allunyar-se amb el seu uniforme, lluitant contra l’aigua, sobre una bicicleta de repartiment. L’avia va sortir amb el seu batí amb l’estampat de flors i es guardà el correu a la butxaca. Només tornar a entrar a casa, em va cridar. Em digué, que a partir d’ara, les coses, ens anirien molt millor. M’explicà que acabava de rebre una carta d’una antiga coneguda de ma mare que havia acceptat acollir-me a la seua granja, al nord, per passar allà l’estiu. Encara que no m’agradava l’idea, no teníem altre remei. L’avia estava emmalaltint. Els medicaments cada vegada eren més cars i quasi no ens aplegaven els diners aleshores allò ens vindria bé. Al cap d’unes setmanes, Wanda, la mare de Lluís, va morir. Estava trist, apagat i desfet. Les coses havien canviat radicalment per a ell al anar-se’n sa mare i amb el seu padrastre mai es va dur bé. Recorde un matí de novembre en el que Lluís no m’esperava com sempre a la parada de l’autobús de l’escola. Em va estranyar però vaig pensar que hauria agafat la bicicleta. Però després, mentre estava a classe, el vaig veure passar pel carrer amb un tall al front i l’ull esquerre unflat. Vaig eixir de l’escola corrents i el vaig perseguir pel carrer fins que va parar. Es quedà quiet mirant-me només a uns metres, sorprès. Avancí cap a ell  i el vaig mirar de dalt avall. Després, el vaig abraçar. Encara que m’ho imaginava, Lluís em va contar que va intentar defendre sa mare del boig del seu padrastre i aquestes havien estat les conseqüències. Li vaig fer prometre’m que no es tornaria a interposar. Aquell dia, no anàrem a l’escola. Ens vàrem quedar asseguts a l’únic banc on es podia veure tota la ciutat. En silenci, observant l’insignificant que pareixia tot allò, fins que el capvespre cobrí el cel. Jo sabia que Lluís necessitava fugir de tot allò. Escapar de l’afligiment, del cel contaminat de la gran ciutat i de les desil·lusions. Aleshores li vaig oferir venir amb mi. Passar un altre estiu junts, però a una granja del nord. Ell de seguida va acceptar encara que deuria amagar-se. Parlàrem amb l’avia i digué que no hi havia cap problema. Ens ajudà a ocultar-lo del seu padrastre quan pujà al carro de cavalls, junt a mi. I d’aquesta manera, fugirem els dos, junts.

I tot havia eixit bé. Allà estàvem, per fi, només a uns passos de conéixer el nostre futur, el nostre destí.