Gaspar va pegar un crit increïblement fort. Estava segura que fins a la Xina havien sentit eixe gall. Em vaig emportar un esglai enorme. Només eren uns petits i dèbils rajos de sol els que s’atrevien a entrar entre les reixes de les portes de fusta de les finestres. Devien de ser les set i mitja. L’alba estaria al cel en aquells moments. Però per molt bonic que fos, només tenia forces per vestir-me i com no, per badallar i badallar.
Amb la respiració encara accelerada per l’esglai, vaig baixar cap avall. L’avi m’esperava a la cuina; l’avia s’acabava d’anar al mercat. Ho vaig saber perquè sempre que eixia deixava les claus al pany. I les claus, estaven allí col·locades i, a més a més, inclòs baixant les escales, olorava el seu perfum fort i exòtic.
-Com has passat la nit? –digué portant-se a la boca una magdalena.
-Molt bé –responguí- em trobe cansada, però bé, i tu?
-Ah, t’acostumaràs! –exclamà- Jo no he dormit massa bé, la teua àvia ronca a la nit, i no veges com! Però no s’ho contes filleta! –va dir amb humor- . Vine, anem a per ous.
Eixirem per la porta de la cuina. La del darrere. Tenia una fam que em moria, i un ou no era exactament el més adequat. Al meu poble, per a desdejunar, el pare em preparava llet amb sucre i xocolate en pols. Estava boníssim. Però un ou? Mai no havia menjat un ou de bon de matí i menys encara eixit directament d’una gallina, sense haver passat per processos industrials d’eixos que fan.
A la dreta estava el galliner. Només entrar vaig notar un fort olor. Així que vaig decidir intentar no respirar molt, almenys aquell primer dia.
-Ací estan. Trenta-una gallines, ni una més ni una menys, i trenta-un ous diaris, ni un més ni un menys. I tu, els arreplegaràs cada matí.
-Cada matí? Tots els dies, vols dir?
-Sí, se’ls donaràs a l’avia i ella els contarà, després et donarà vint-i-dos per què els col·loques dins d’una cistella junt a algunes verdures i se’ls dones a un encarregat que passarà per la porta a les onze i mitja. Podràs fer-ho ?
-Està bé.
Mentre subjectava una bossa, l’avi agafava els ous. Les gallines estaven dins d’unes gàbies de ferro plenes de palla, amb un recipient amb aigua i un altre amb pinso. Es movien sense parar. Cloquejant amb crits incessants i molt curiosos per a mi, que no els havia sentit mai.
-Doncs açò ja està, anem-nos-en. Encara queda molt per fer.
Tornàrem a la cuina. L’avi anava a fer-me un ou fregit, però de seguida li vaig dir que no hi volia.
-Tu t’ ho perds –em digué.
Em va donar una llista amb les coses que havia de fer. El primer era toldre les males herbes del jardí, de la zona del voltant de la piscina. Només començar no sabia distingir les males herbes de les que devien seguir allí. Però me les vaig apanyar el millor que podia llevant les que tenien el pitjor aspecte. El següent era regar les plantes. I hi havia massa plantes com per a regar-les totes així que vaig distribuir-me començant per les que més a prop estaven de l’entrada. Amb una arruixadora i els cabells arreplegats vaig regar les petúnies. Després continuí amb els dos rosers i finalment vaig regar, amb cura, el baladre. A les deu ja havia acabat amb tot allò. Però encara em quedaven feines per fer: arreglar la casa, preparar la cistella per a les onze i mitja i agranar el sòl.
La casa, no va ser complicada d’arreglar. Només eren els llits i escurar. La resta, l’avia ho mantenia intacte. Allò va ser més fàcil que menjar-se un ou. Com estava fatigada, vaig intentar prendre’m un xicotet descans amb un dels meus llibres i una tovallola blava estesa al terra. Però l’avi, que venia de l’hort, em va pillar per sorpresa.
-No, no, no xiqueta. Ací es treballa fins al final. Què et queda?
-Entregar la cistella i agranar el sòl.
-Bé, acaba primer amb això. Ja tindràs la vesprada lliure.
A dures penes, vaig guardar allò. Tenia una cistella de vímet esperant-me. Dins d’aquesta hi vaig trobar dins una nota: “vint-i-dos ous, un meló groc, quatre albercocs i sis llimes”. “Qui voldrà aquestes coses?” –em vaig preguntar. La cistella va quedar preparada a l’hora indicada. De seguida vaig anar a la reixa de l’entrada i amb la cistella a la mà esquerra, vaig esperar l’encarregat.
Cap a les dotze menys vint, va passar un senyor alt i gros, pigós i amb barbeta. Anava vestit amb roba de camp, com la de l’avi.
-Ací té, -li vaig dir- gràcies.
L’home es va detenir sense més, em va mirar de dalt avall i em va dir:
-Ho sent, però t’has equivocat de persona jo no...
El soroll dels frens d’una bicicleta van tallar l’home.
-Em busca a mi.
Era un xicot alt amb el pèl castany molt clar, quasi ataronjat. Amb els ulls a conjunt, marrons clars també. Portava roba d’esport: un xandall blau i blanc i unes esportives del color del cel. Atractiu i simpàtic, muntava sobre una bicicleta.
-Ací tens –li vaig dir després de vacil·lar un poc.
-Gràcies –em digué- sent el retard.
Abans d’anar-se’n, es va quedar mirant-me fixament, als ulls. Després va pujar a la bici i, com si estigués segur que em quedaria mirant com se n’ anava va girar el cap i em va dedicar un somriure. Un somriure perfecte.
-Eres la néta dels Pous? –preguntà el senyor, que encara seguia allí, despertant-me d’aquell hipnotisme.
-Sí, i tu ets...? –vaig reaccionar.
-L’oncle d’ eixe jove esbojarrat –respongué- sent la mort de ton pare.
Vaig inclinar el cap, com a gest d’agraïment.
-Adéu! Si necessites qualsevol cosa sóc Abel.
Devia continuar amb l’última feina: agranar el sòl. Així que vaig tancar la reixa negra i amb un somriure d’orella a orella vaig agafar la granera.
Els taulells del terra formaven la figura d’un pou d’aurat. D’aurat com l’or, com els rajos del sol i com la mel, la qual m’encantava. Estava ple de fulles i de branques d’arbres que acorralaven aquell pou.
-És el pou dels desitjos –va dir l’avi al meu darrere- li has entregat la cistella?
-Sí, només em queda agranar aquest “pou dels desitjos”.
-Molt bé, continua així, però abans ajuda’m a netejar la piscina, vols?
Res d’ajuda. Ho vaig tenir que fer tot jo sola. Canviar la pastilleta de clor, netejar-la amb una ret i encendre l’ aixeta per què estigués més plena. Pel front començaven a caurem gotes de suor. I encara havia d’ agranar aquell maleït sòl! “Tu pots, tu pots...” –em vaig donar ànims.
Amb açò, vaig seguir agranant el terra. Vaig recordar una cançó que mon pare em cantava, tractava d’una jove a la que la mar se la va endur. El seu nom era Alfonsina i encara que em posava trista cantar-la, en aquell moment, vaig començar a cantar amb força. Amb molta forta perquè em pogueren sentir fins allà dalt; fins al cel.
-Però al final les ones la tornen? –digué una veu darrere de la reixa.
Em vaig pegar la volta. Era el jove d’abans, estava darrere de la reixa i m’estava mirant. “Quina vergonya! –vaig pensar- amb sort no m’ ha escoltat des del principi”.
-Pots acostar-te, no mossegue.
Dubtosa, em vaig arrimar cap a ell.
-Quin és el teu nom? –preguntà.
No li vaig contestar. Em mirava d’una manera estranya. Com bocabadat.
-Què passa? –li vaig dir.
-Els teus ulls...
-Tens algun problema en els meus ulls marrons i simples? –li vaig preguntar una mica alterada, pensant que em diria alguna cosa despectiva.
-No són marrons i simples, jo diria que..., tenen un cert toc d’avellana.
-Un cert toc d’avellana? –preguntí sorpresa.
-Sí, just a l’interior, a prop de la pupil·la. –va dir apropant-se senyalant eixe suposat cert toc d’avellana- m’ agraden. –conclogué dedicant-me un altre somriure, el qual, contagiant-me, va fer que jo també somrigués.
-Em diuen Ela, com la lletra.
-Ela? Què curiós... –es quedà pensat.
-I tu eres...?
-Arnau. Em caus bé Ela, eres nova per ací, veritat? –vaig assentir- aquesta vesprada passaré a per tu. Algú haurà d’ensenyar-te Migroure. Adéu!
Abans què pogués dir res, va muntar en la bici i va desaparéixer. Jo, encara seguia allí queta, pensant: “un cert toc d’avellana...”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario