ROSES

Aquella vesprada, la pluja va inundar els carrers del poble. Encisadora, deixant caure les gotes d’aigua que, a poc a poc augmentaven i augmentaven. Desesperades, queien damunt les roses del jardí de la mare. Les colpejaven i les feien malbé. Observant aquella escena des de la finestra de l’habitació, quasi podia sentir els seus gemecs, els seus deliris i sospirs que, aquell roser llançava al vent demanant-li ajuda. Però aquest es burlava de la seua fràgil ànima.

            Sens dubte vaig ser testimoni d’una mort silenciosa i tràgica. I no podia fer res per ajudar-les ni per alliberar-les de les sarpes que atrapades les tenien. Vaig recordar, per què ma mare les va plantar. “Per el pare” –hem va respondre quan s’ho preguntí.