Com una gota d'aigua més

Només estic  mirant el cel. La bandada de pardals que suren, els núvols que el decoren i una gota d’aigua que cau fins rosar la meua mà. Comença a plovisquejar. L’aigua cau  a poc a poc en petites gotes i suaus carícies. Deixant la meua roba humida i la meua cara mullada. Però no m’importa. Mire el cel de nou i ja no veig els ocells. Han fugit buscant un lloc millor; més càlid i més tranquil. Els desitge que el troben i que després tornen per portar-me amb ells. Escolte un sospir. Porte la meua  mirada al sòl. Hi ha dos cucs que es mouen per la terra aiguosa amagant-se de la pluja. Sé que no ho aconseguiran, em dóna llàstima l’escena i acabe apartant la mirada. Escolte un segon sospir. Aquest fa que una esgarrifança em recórrega el cos. Estic fart de no afrontar els meus problemes i limitar-me a evitar-los així que decidit mire la meua àvia, esta plorant. Porta un vestit negre, sé que passarà massa temps fins que s’acabe el seu dol. Unes mans l’abracen. És Guillem, ell no plora, es fa el valent, però si sospira. Ho torna a fer altra vegada mentre abraça l’àvia. Al seu costat està mon pare. Em costa obrir els ulls i tenir forces per veure-lo allà tan dèbil. Note que ell tampoc vol mirar res més que el cel. No vull, però pense en que passarà d’ara en davant a casa. Quan arribe de l’ institut i la mare no estiga per donar-me un bes i preguntar-me com m’ ha anat tot. Quan la necessite ben a prop per ajudar-me a avançar, a avançar en la vida. No sé que faré en els moments que vulga que algú em done estima i ànims per superar-ho tot. Tinc la sensació de que ara estic realment sol. Una llàgrima cau atrotinada per la meua galta. Està freda i salada. Amoixa el meu llavi recordant-me el sabor de les vesprades que vaig passar a la platja. Amb la mar, el vaivé de les ones i l’ataronjada arena. Després, la meua llàgrima cau al terra, com una gota d’aigua més. La mire. La veig entre desfeta entre la pluja i ja no la trobe.