No vull seguir amb tu

Setembre, tardor. Les fulles dels arbres cauen desesperades adornant el parc. El sol, ja no il·lumina amb tanta potència. Sis de la vesprada, tot passa i tot es queda. Una relació. Sinceritat, respecte, amor… Els joves, asseguts als bancs, mantenen una plàtica. Una xica alta, amb els cabells llargs i marrons i els ulls pards, s’acosta. Fa joc amb les fulles del sòl, amb el setembre, amb la tardor. Però no amb els altres als que es dirigeix.

                        -Hola. –mormola.

                        -Qui es esta? –pregunta despectiu un d’ells.            

-Esta? –diu un xic, el que té una jove asseguda damunt les seues cames- la meua xica.

                        -Carai, Albert! No entenc com te les apanyes! –exclama de sobte un altre mentre es fuma un Lucky.

                        -Tampoc es tan difícil! Ja t’ensenyaré! –tots riuen.

                        -Seu, no et quedes ahi parada xiqueta –li ofereix un xic fent gestos perquè s’assegués damunt seu.

                        -Gràcies però…

                        -Vols? –li diu a l’Albert la xica que té damunt les cames encenent una mistera, no l’importa interrompre l’anterior conversació.

                        Albert, li fa un somriure. Es trau de la butxaca un Lucky, i la xica se l’encén. Tothom mira l’escena. Albert i la jove actuen com si ningú no els prestés atenció. Silenci. Els dos segueixen mirant-se. S’intercanvien els cigarros. Es somriuen.

                        -He vingut a parlar amb Albert. –interromp definitivament.

                        -Amb mi? –pregunta fent-se el sorprés.                        

                        La xica assenteix. Però ell no li fa cas. Segueix amb lo seu: somriures a la jove dels cabells rossos que té asseguda damunt les cames.

                        -Albert, per favor, vull parlar amb tu. –torna a intentar-ho.

                        -Albertet, Albertet, fes-li cas a la teua xica que la pedreràs. –li diu el xic que minuts a vans li havia ofert que s’assegués damunt seu.

                        -Vull parlar, amb tu.

                        -Ah. –contesta secament.

            Xic i xica s’escapen de la gentola. No els mira ningú, tampoc els senten. La jove el mira als ulls. Ell no els evita, però tampoc pareix sentir-se còmode. Un senyor, vell, més del que aparenta, passa pel costat seu agranant les fulles seques. El jove no sabia exactament el que voldria, però si s’ho imaginava. Intentant no aparentar melancòlica, la xica intenta parlar.

                        -No ho entenc, saps? –comença- no entenc com has pogut fer-me açò Albert. Però, perquè? Jo que tot t’ho he donat i que...

                        -Tot, de veres que tot? –l’interromp.

            Esta clar que la frase té doble sentit. I, ella ho entén de seguida. De sobte sent una gran impotència. Tot es mou. Ràpidament, massa ràpidament. Com no ho va entendre a vans? Havia segut massa idiota. No, ell era l’idiota, es clar que si. Però el volia tant. Els seus ulls, el seu pèl, el seu olor..., per fi va entendre el perquè d’aquells comportaments tan estranys, les excuses de no poder anar a veure-la, tot allò que li va dir, tot eren calumnies. Simples mentides. Simples, però que li havien fet mal, molt de mal.

            La mà dreta se li alça. Una galtada decora el rostre del xic. S’ho te merescut. Ella el mira, encara que ja no pot mirar-lo als ulls. Els del banc tornen apressa. Ho han sentit. La jove també els sent. Decideix anar se’n. Però no a vans de dir-li el que realment vol.

                        -No vull seguir amb tu! –crida.

            Els altres arriben, ella ix corrent. Albert té una mà en la galta dreta. No s’ho esperava, li ha fet mal. Mal a la cara, però no al cor. Diu que no ha passat res. Li agafa la mà a la xica del pèl ros. Tornen al banc.

            Els ulls se li omplin de llàgrimes. Totes són fràgils, sí, ho són. Comencen a caure per la seua faç. Corre a través de la multitud. No li importa gens que la miren. Que pensen el que vulguin, li han fet mal. S’assenta en un escaló d’un portal. Amb les mans tremoloses, les llàgrimes caient dels seus ulls i el cor fet petits trossets..., tanca els ulls.