A la flor de la vida

            El dia que vaig conèixer el senyor Roman, estava assegut en una cadira de fusta en el jardí mentre es fumava un pur a pesar del càncer i s’acabava un cafè amb llet. Mirava passar els cotxes per la carretera a través d’aquella reixa i esperava el cendrer que portava jo a la mà.

                        -Ací té –li vaig dir deixant-lo damunt la taula.

                        -Tan vell sóc ja? –em va preguntar- no et quedes ai quieta sense contestar, penses que sóc vell? Molt vell?

                        -Mmm..., doncs, vostè, esque... –mormolí indecisa, ell em mirava seriós, esperant la meua resposta.

                        -I bé...? Ja sap que dir-me o li tinc que deixar temps per pensar? –seguia dient mentre em tirava una ullada de dalt a baix.

                        -Es que senyor jo no sé l’edat que té vostè ni tampoc...

                        -Una altra vegada! –em va tallar- Ho has tornat a fer!

                        -Però, però el què? Què he fet senyor?

                        Després es va quedar mirant els meus ulls. Fixament. Durant uns segons, que a mi, com no es de sorprendre, em paregueren eterns.

                        -Jajaja...! Deuries haver-te vist la cara! Déu meu! Jajaja! –el senyor Roman va començar a riure, una o dues llàgrimes li caient per la faç- Ho sent filla, però m’encanta enganyar a les noves. Estàs en pràctiques, no?

                        -Si. –vaig assentir.

                        -No t’ha paregut mal, no? –vaig negar- menys mal, seu, seu. T’invitaré a un cafè per compensar-te.

                        -Gràcies però es que tinc que seguir amb la feina i...

                        -Tranquil·la, ho entendran si estàs parlant amb mi. Al cap i a la fi no digueu que tinc que entretenir-me amb alguna cosa?

                        -Si. –tenia raó. L’encarregada de la meva plantilla ens havia dit que hi havia que tenir-lo entretingut perquè no pensés en els seus mals.

                        -Com et diuen? –va preguntar mentre seia al seu costat.

                        -Carme.

                        -Carme...? Igual que l’assassina de la meua dóna.

                        Vaig mirar un costat, i després l’altre, qualsevol cosa per apartar la mirada. Seguidament, silenci.

                        -També es broma, la meua dóna va morir d’un infart fa tants anys que ja ni se quants, he perdut el conter. Però Carme, es un nom preciós si hagués tingut una filla, sens dubte li hagués posat Carme.

                        -Gràcies. Ma mare es diu Carme, la meua avia també, la meua filla...,

                        -Carme, Carme, Carme..., ho sent, però no m’importa. –em tallà per segona vegada- així que tens una filla, només una?

                        -Tinc una filla i un fill: Carme i Dídac.

                        -Dídac, quin nom més espantós! –comentà, sabia que no ho feia de mala gana-