MIGROURE

El primer que vaig fer només acabar de dinar va ser agafar la tovallola i el meu llibre i tirar-me a l’herba a llegir. Aquell, era un bon llibre. Parlava d’una història d’amor entre dos joves. Una història d’amor sincera i intensa que el que fos impossible ho feia tot més interessant. “Impossible..., m’agrada” -vaig pensar.

            Va passar una estona, fins que vaig tornar a escoltar eixe soroll: els frens d’una bicicleta. Em vaig pegar la volta i el vaig veure allí muntat, esperant-me amb un somriure. M’apropí a la reixa.

                        -Què vols? –li vaig preguntar.

                        -Com què que vull? Tenim una cita tu i jo.

                        -Una cita no. Només m’ensenyaràs Migroure.

                        -Tranquil·la dona, que no em referia a eixa classe de cita. –va respondre sense deixar caure el seu somriure- . Va, agafa la teua bicicleta i anem-nos-en!

                        -No s’ho he dit als avis. A més, no tinc bicicleta.

                        -Ja m’ocupa’t jo d’això, vaig parlar amb Elaila al mercat. I pel mitjà de transport no et preocupes, pots pujar ací darrere. –em va oferir.

                        -Està bé, si l’ àvia ja ho sap..., -vaig dir-li muntant a la bici.

            Aquella vesprada, Arnau duia uns pantalons rojos que li deixaven al descobert una part de les seues fines cames. El vent, a pesar de ser suau, movia el seu pèl curt i clar. Jo vaig tenir que agafar-lo dels malucs per poder subjectar-me. Notí que estava molt prim i que el seu cor bategava accelerat. Com el meu al viatge en tren. Ara, pujada a eixa bicicleta taronja i tan a prop d’aquell xic, tot, era diferent. I tal vegada, només tal vegada, estava equivocada i l’estiu passaria molt més ràpid del que m’esperava.

               Travessarem uns paratges realment bonics. Plens de camps d’ herbes i flors, de masies i cases allà al mig dels cultius, d’ arbres gegants que realment em feien esgarrifances i també d’un riu amb aigua cristal·lina, però que a pesar de ser ho, no vaig veure el seu fons. Anàvem ràpids. Més del que m’hauria imagina’t. Però m’importava? No, clar que no.

El poble, no estava molt lluny. Uns deu minuts amb la bici, vaig calcular. A mi s’ em van passar massa apressa. Allí l’ambient era molt diferent. Els petits carrers estrets, amb pendents i corbes, estaven plens de gent. Era molt menut. Estava segura que a Migroure tothom es coneixeria i sabria qui ix o entra del poble i de la seua rodalia. Contava amb una biblioteca amb escassos llibres, amb un col·legi i com no un ajuntament. També vaig veure un camp de futbol, algunes tendetes i una plaça prou gran que envoltava una església. Arnau només es va detenir quan va aplegar a la pastisseria.

Al entrar dins un olor a pa i sucre va fer que de sobte em morira de fam. Aquell forn era un forn dels tradicionals. Amb tot artesà i cuidat. L’havien decorat amb flors i dos o tres quadres. Només hi havia dos senyores comprant i dos més atenent-les. El xic es va apropar al mostrador.

            -Pili, on està Jaume? –va preguntar a una d’elles.

            -Està al taller amb son pare, vols que li diga alguna cosa?

            -No, gràcies. Aniré a veure’l ara. –va respondre.

            -Qui és aquesta nena tan bonica? –preguntà l’altra, la més jove.

            -Hola. –vaig saludar vergonyosa.

            -La neta dels Pous, -em dedicà un somriure- Ela.

            -Jo sóc Carme, la germana de Jaume i ella és ma mare Pili així que quan vulgues algun dolç ens ho dius i si... –va dir amb simpatia.

            -Va Carme deixa’ns que no trobarem a Jaume! –exclamà Arnau interrompin-la.

            -Quin xiquet! Adéu,adéu! –s’acomiadà.

Ens anàrem cap aquell taller de nou muntats a la bici. Es tractava d’ un taller de mecànica del pare de Jaume, l’amic d’Arnau. Quan el vaig veure estava assegut al terra ple de greix i vestit amb un mono blau. Eixe Jaume tenia uns ulls blaus increïbles. I en cert mode, es pareixia a Arnau: prim, alt, atractiu..., només li faltava tenir el seu somriure.

            -Eii... !! –exclamà Jaume mentre s’ apropàvem.  

            -Res “d’eii!!” -digué Arnau fent-li burleta- la tens o no?

            -Clar! Jaume sempre compleix les promeses. –va dir l’amic- però, però..., què tenim ací? –digué en veure’m- en quin riu l’as pescat Arnauet? –li mormolà- Com et diuen preciosa?

            -No li contestes! –digué de sobte- deixa’l. Que em deu una cosa, veritat?

            Jaume es va clavar per l’ interior d’aquell taller gran i ple de brutícia. Va eixir de seguida amb una bicicleta roja i un mocador netejant-se el front. Entre aquella negror que portava a la cara només distingia els seus ulls que, com si tingueren algun tipus de màgia, feien que no pogués parar de mirar-lo. Arnau, es va adonar.

            -Gràcies tio, ens anem que tenim pressa! –em va agafar del braç i em va portar cap a la porta- els ulls és l’únic bonic que té, t’ho puc assegurar- em digué amb un murmuri.

            -Quina pressa tens tu? –ens va detenir l’amic- on t’ en d’ ús aquesta joia? –no vaig saber si es referia a mi o a la bicicleta roja.

            -A cap lloc del teu interès –respongué amb un to sec- i menys mal que has arreglat la meua bici, encara que no haguera calgut reparar-la si tu no l’hagueres trencat fent el boig. No la tocaràs mai més, ho entens?

            -Clar home! No cal que et poses així!  -continuava amb el seu caràcter humorístic, graciós. I no després de guinyar-me un ull, va desaparéixer.

            -Anem-nos-en! –exclamà per últim Arnau- puja ací darrere.

            I fou en aquell moment al veure Arnau muntat sobre aquella bicicleta roja quan vaig pensar que tal vegada fou eixa mateixa la que estava al camp de roselles i que tal vegada era ell el jove que muntava sobre ella. Eixe xic que m’havia atrapa’t des del primer moment el que vaig veure, allà, surant sobre les flors.  

Però on em portava? Aquella no era la direcció de la casa dels avis, sinó que tot al contrari. Ens dirigíem cap a l’extrem exacte de l’altra part de les rodalies. Encara que ho vaig pensar bé i la veritat es que em donava el mateix. Allà, junt a ell, no s’estava mal del tot. No, gens mal. Sentint el seu olor, el tacte de la seua samarreta, els seus sospirs. Inclús d’es d’allà dalt podia veure com els seus ulls canella miraven perduts els irregulars camins. Com si aquells camins plens de pedres el portaren a algun lloc especial.

Passarem pel costat d’un munt de camps de cultiu. Hi vaig veure taronges i algunes hortalisses. També vaig veure una granja molt gran. Amb vaques, porcs i cavalls. Un munt de cavalls sobre els que dues xiquetes galopaven com a professionals. Em recordaren les primaveres que passava a Andalusia muntant els cavalls d’un amic de mon pare. Eren grans i bells, àgils i forts. Jo galopava sobre “Simba” que era igual de valent i ràpid que un lleó. Tenia els cabells negres i extremadament llargs. Quan ell m’ ho permetia, dedicava el temps a fer-li trenes i a empolainar-lo. Vaig aplegar  a ser realment feliç amb aquell cavall i les primaveres a Andalusia. Però tot sol tenir un final i el final de Simba i meu va ser quan mon pare va deixar de portar-me cap allà. “L’economia no ens ho permet” –em respongué.

            Sense ser conscient, havíem entrat per un camí en mig del bosc. Els arbres eren immensos i els arbustos abundants. Em pareixia que s’anaven a tirar damunt de mi com a bèsties feroces. Jo, com una víctima més, mirava els voltants amb els ulls oberts i aspectants. M’inquietava l’idea de que el sender que seguíem s’acabara abans d’aplegar al destí, o que simplement ens perderem sense saber tornar. “Ell sap el que fa” –em vaig dir- “o això espere”.

            Aplegarem a una clariana grandíssima on el xic es va detenir. Va deixar la bici allà tirada i seguint-lo, avançàrem fins a l’altre extrem. Travessant tota aquella explanada plena d’herbes i estranyes flors. Arnau, es va clavar entre dos dels arbres que rodejaven el lloc. Hi havia una altra clariana molt més menuda, on l’herba era d’un verd intens i viu. Estava com apartada en un inhòspit racó del món. Guardada per alguna raó, i sota un encanteri que feia aquell raconet, d’una manera o d’una altra, especial.   

            Allà en mig de l’herba, com pintat a mà i deixat a sacar durant milers d’anys per un pintor irresponsable, hi havia un roure gegant. Un roure el qual les seues fulles, a pesar de ser petites, ocupaven la major part d’aquella clariana. Les ombres dels seus ramatges es reflectien al terra formant ombres obscures que adornaven l’herba.

                        -Acosta’t –em digué oferint-me la mà- aquest roure és el secret de Migroure.

                        -El secret? –vaig preguntar acostant-me al seu tronc- que vols dir?

                        -Vull dir que l’observes bé. De vegades, les coses més insignificants són increïblement increïbles.

            Tenia raó. Mig del tronc d’aquell arbre estava totalment cobert per noms de persones. Tallats a mà, amb cura.

                        -Són els noms dels enamorats del poble. –va explicar- mira ací estan els meus pares- digué senyalant dos noms: “Clara y Xavier”- t’ensenyaria el dels teus avis però estan molt cap amunt. Ja ho sabràs.

                        -Saber el què?

                        -M’estranya que no t’ho hagen contat mai... però en fi. El teu avi per demostrar tot el que sentia per Ela, la teua avia, es va pujar al més alt del roure i va escriure els seus noms. Així tothom ho podria veure estiguera on estiguera.

                        -No sabia res. –li vaig dir mirant la copa de l’arbre, per si de cas veia alguna cosa.

             

           Vaig passar la mà pel damunt dels noms dels pares d’ Arnau. Palpant-los sorpresa. Mai haguera pogut imaginar que el nom d’un poble com “Migroure” amagara un secret com aquell: un arbre en el qual mig del seu tronc hi havia dècades d’amor i promeses. Hi vaig veure més noms: “Teresa i Enric” escrits amb una cal·ligrafia perfecta i a dins d’un cor perfecte també. “Maria i Daniel” que pareixien fets per un xiquet. Un xiquet menut que jugara a un joc nomenat amor. Va haver un silenci entre Arnau i jo. Mentre, passava la mà tocant-los tots. Com si de veres poguera veure escriure a tots aquells enamorats, escoltar-los dir com s’estimaven, deixant que els seus noms permanegueren , com a senyal de part de la seua ànima, eternament, al igual que la seua estima.

                        -En què penses? –em va preguntar trencant aquell silenci.

                        -Només en l’ increïblement increïble que és açò. Qui escriguera ací els seus noms deuria voler molt una persona, no creus?    

                        -Estic totalment d’acord amb tu. –respongué amb seguretat- però “increïblement increïble” és una frase meua. Encara que, si vols, la podem compartir. –em va dir amb el seu habitual somriure.

                        -D’acord, però qui aplegue l’últim a la bici serà un... –Arnau començà a córrer de sobte- eh, això no val!

            I vaig començar a córrer jo també. Travessant aquella clariana i deixant anar la mirada enrere varies vegades, pensant només en un nom: Migroure.