Al alba t'esperaré

Estimat mariner,

                        Les ones de la mar s’engronsen lentament. Semblants a vides, amb el seu vaivé lent, callen eternament. El sol acaba d’eixir, de col·locar-se a l’horitzó com en cada peculiar alba. Saps, ja ni tan sols em sorprenen. Un suau ventijol marí em colpeja la faç. Amb el seu olor i el seu frec; lent, aturat. I el matí transcorre con un més. Pausat i dolorós, a poc a poc avança en el temps. Des de la teua anada, mariner meu, no sé quin dia és avui , ni tampoc sé alguna cosa d’un demà. He deixat de reconéixer si ha passat una hora, o un segon. Encara que per a mi, cada segon és una eternitat. Una eternitat que mai no serà una eternitat rendida. Cada vegada més pausada, més dolenta i més pesada. Abans, amb tu el temps no existia. Es parava cada volta que el meu cor manifestava la teua presència. A cada moment que els meus ulls es perdien en la teua mirada del color de la maragda que, plena d’esperances feia els meus llavis somriure. I ara ja, en canvi, el temps es retarda, tornant-se angoixós, com una lamentable metamorfosis, sense principi ni fi, portadora d’amargura i infelicitat, però sobretot: de ganes de plorar. I dir-li al vent que faja que la rosa del vents et porte aquí, de nou junt a mi. De cridar-li molt fort, al seu oït, que encara t’esperaré i ho continuaré fent ací, a l’alba, en l’arena de la platja i amb el sol i la lluna com a testimonis. Sí, m’agradaria poder dir-li açò i en comptes de contar-li els meus anhels. Però jo bé sé, que fins el teu regrés, mai no podré evitar-ho. I em lamentaré. Però al menys, fou bonic i sempre, sempre, sempre seré teua, i tu, ho saps. Sóc teua al igual que sóc estúpida. Estúpida per contar-te allò que et va fer canviar. Mai no vaig pensar que el meu desig de voler eixir de l’illa fera modificar els teus  pensaments del futur. Però és així, jo tan sols vull creuar la mar que ens rodeja, més enllà dels penya-segats i les palmeres... i descobrir. I, saps? Encara vull fer-ho.  A l’igual que sóc estúpida per deixar-te anar. Per deixar que complires el teu somni i no quedar-te ací amb mi. I tornar a sentir. Sentir cada paraula que eixia per la teua boca, cada bes que em donaves en aquelles albes de bogeria, quedar-me abraçada tota la nit junt a tu, arraulida entre les fulles que la tardor ens deixà. I amb açò fer eixir de la meua boca un: t’estime. Com comprendràs, només vull plorar. Em fa mal recordar allò, em fa mal recordar-te. T’enyore, t’anhele, et desitge, em desespere per la teua absència. Ni tan sols les hores que alenteixen la teua arribada, els minuts agonitzants ni els segons que maten silenciosament... podran amb mi. Trenta albes em digueres... trenta! I porte més de cinc-cents esperant-te, ací, asseguda en l’arena, esperant veure’t tornar. Ja que tu, mariner meu,  sempre navegaràs per les mars de la meua ànima, i et promet que mai no et perdràs. No sé si aquesta carta aplegarà al seu destí: el teu cor, però vull que sàpigues que encara que les meues forces no puguen i el meu ésser a poc a poc s’esvaeix jo, compliré la meua promesa, perquè fins a la fi de la meua existència: a l’alba t’esperaré.

Teua per sempre: Carme